Sueca i els seus personatges

[Conferència impartida el 2 de febrer de 2020, dins del

XIII Encontre de Germandats i Confraries del Sant Sepulcre de la Comunitat Valenciana,

celebrat a Sueca. Text inèdit]

Abans d’entrar en matèria, vull donar les gràcies a l’or­ganització per fer-me partícip d’aquest entranyable en­contre. Moltes gràcies.

Parlant d’encontres, encara que semble mentida, amb molts de vosaltres ja m’he creuat, si més no, una vegada. La casualitat, sempre capriciosa, va voler que ens trobàrem el passat 26 d’octubre a la muntanyeta dels Sants de la Pedra.

Era la primera de les tres visites que, amb motiu del 95 Aniversari de la Confraria Suecana del Sant Sepulcre, teníeu programades fer a la nostra ciutat, que també és la vostra.

En aquella ocasió, acabàveu de vindre de la Casa-cano de Múzquiz, i ara visitàveu els ullals de Baldoví i l’ermitori dels Sants Abdó i Senent. Jo acompanyava a una trentena de membres de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Cata­lans. Vaig coincidir amb vosaltres quan escoltàveu ben atents les interessants explicacions que, sobre els Benissants de la Pedra, us donava Antoni Cebolla, el millor ermità que ha tingut aquell encisador paratge en moltes dècades. Després, davant dels escalons de la font, posareu en grup per a fer-vos la tradicional fotografia que cap dels visitants de la muntanye­ta dels Sants renuncia a fer-se. Jo, mentrestant, us observava.

     Com que aleshores ja sabia que en un futur pròxim anava a dirigir-me a vosaltres, vaig fixar-me en els vostres rostres, en les vostres actituds, i vaig comprovar que estàveu plena­ment gojosos, que us envoltava l’espiritualitat d’aquell espai, malgrat que les condicions climatològiques no eren les més apropiades per a gaudir el moment. ¿Recordeu el sol de jus­tícia que queia aquell migdia?

Hui, en el nostre segon encontre, no estem en aquell em­blemàtic indret, però ací, contràriament, no cal buscar om­bra ni recer. Amb seients còmodes i climatització apropiada, espere cobrir les expectatives que l’organització ha posat en aquest esdeveniment. Només consideraré que la meua apor­tació ha estat capaç de transmetre-us allò que m’han enco­manat, si en acabar la meua intervenció comprove rostres semblants als de la muntanyeta dels Sants de la Pedra.

L’organització m’ha encomanat que us parle dels homes i les dones que amb la seua sapiència, treball i perseverança, han projectat Sueca a uns nivells identitaris, difícilment igua­lables en poblacions valencianes de característiques semblants a la nostra. M’han dit que us parle d’eixes dones i homes que han estat una caixa de ressonància suecana sense paran­gó molt més enllà dels límits geogràfics de la nostra localitat.

L’organització d’aquesta jornada ha sabut triar la temàtica més convenient, perquè tractar ací sobre els suecans i les sue­canes de trellat és anar sobre segur, perquè el potencial humà que hem tingut i tenim a Sueca, abasta en quantitat i qualitat tots els camps del coneixement humà. Ara ho comprovareu.

     Si penseu en l’escriptor que fou, sine qua non, la corret­ja de transmissió de la nostra llengua entre els autors de les rondalles i col·loquis del segle xviii i la Renaixença valenci­ana del xix, eixe senyor nasqué a Sueca. Li deien Josep Ber­nat i Baldoví.

Si penseu en el compositor més popular de sarsueles i operetes de les primeres dècades del segle xx, quan ningú no donava un duro per la pervivència dels esmentats gène­res musicals, aquest senyor vingué al món a Sueca. Fou José Serrano Simeón.

Si penseu en el millor migcampista que ha tingut i tin­drà mai el València C.F. i un dels millors de la selecció es­panyola en la seua posició, no ho dubteu, eixe senyor també va vore la llum a Sueca. Va ser Antonio Puchades Casanova.

Si penseu en l’intel·lectual més capacitat de l’Estat espa­nyol en temps no gens propicis per a l’humanisme, per favor deixeu de mirar a Madrid. Ell també nasqué, va viure i morí a Sueca. Joan Fuster Ortells era el seu nom.

Però Sueca ha donat molts més personatges de projecció supralocal que els quatre tòtems que acabe de citar; no tan coneguts com aquests, però decisius en les respectives acti­vitats quotidianes.

El nostre poble s’enorgullix de tindre una llarga nòmina de dones i homes ben significats des del segle xv fins a l’ac­tualitat. Un potencial humà que abasta, com acabe de dir, tots els camps del coneixement humà, tant en àmbits eclesi­àstics com polítics, en econòmics com culturals, en socials com científics, en docents com esportius...

     L’extensa nòmina de suecans i suecanes de trellat la va en­cetar en el segle xv el canonge de la Seu de València, Antoni Bou. Allà per l’any 1457, ell fou l’elegit pel capítol catedra­lici perquè encapçalara l’ambaixada valenciana a Roma, amb l’objectiu de retre homenatge al primer papa Borja, Calixt III. Aquesta llarguíssima nòmina la tanca, de moment, Fer­ran López, un brillant pianista de només 17 anys.

     Entre aquell canonge i aquest músic, trobem les cantants líriques María Dolores i Elvira Vendrell; els boxejadors Dimas Vázquez i Fernando Riera; els polítics Pedro Juan Serrano Biguer i Joan Baldoví; els industrials Manuel Gómez Gómez, Agustí Granell i José Martínez; els pintors Salvador Pla, Alfredo Claros i Conrado Meseguer; el franciscà Amado de Cristo Burguera; el fotògraf Miguel Ángel López-Egea; el gestor cultural Abel Guarinos; els historiadors Andrés de Sales Ferri i Antoni Furió; l’especialista en genètica Xavier Vendrell; els patòlegs Rosa Noguera i Samuel Navarro; els escriptors Josep Franco, Víctor Gómez Labrado i Manuel Baixauli; els periodistes Emili Piera i Jesús Civera; etcètera, etcètera.

Perquè comprengueu la magnitud del potencial de Sueca pel que fa al capital humà eixit de la nostra marjal, us plantejaré unes quantes qüestions:

     ¿De quin poble era el bibliògraf que amb la seua col·lecció de més de 30.000 llibres i documents es va crear la Biblioteca Nacional Valenciana?

     De Sueca. Parle de Nicolau Primitiu Gómez-Serrano. És per això que el centre documental més important de la nostra comunitat s’anomena Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu.

     ¿Pot ser veritat que la impremta d’un suecà fóra durant tres dècades la gran competidora d’Heraclio Fournier, pel que fa a la impressió de baralles de cartes?

     Així és. El suecà, establit a València, va ser Simeón Durà, que arribà a tindre un obrador amb més de dos-cents treballadors i els millors dibuixants. Assortia baralles de cartes arreu el món.

     ¿També eren suecans dos dels tres prestigiosos catedràtics que, allà per l’any 1905, el Govern central d’aleshores va encomanar un projecte per a reformar les facultats de Ci­ències espanyoles?

Sí, també eren suecans. Parle del químic Simón Vila i del matemàtic Miguel Marzal.

¿Cregueu que dic mentida si afirme que una activista re­publicana, nascuda a Sueca, fou condecorada pel president de la República francesa amb els graus de Cavaller, Oficial i Comandant de la Legió d’Honor?

Doncs, no és mentida. Palabrita del Niño Jesús, que és cert. Em referia a Virtudes Cuevas.

¿Vostés tenien constància que un escultor suecà fou, du­rant més de dues dècades, un dels més importants activistes culturals que tingué el règim cubà de Fidel Castro?

¿No? Doncs ja els ho dic jo: eixe rellevant escultor va ser Enrique Moret.

¿És possible que naixera a Sueca el visionari que va pro­moure la primera indústria automobilística d’Espanya? Tor­naré a plantejar la pregunta per si de cas algú no l’ha oïda bé: ¿És possible que un suecà promoguera la primera indús­tria automobilística espanyola?

I tant que sí. Emilio de la Cuadra, nascut a Sueca l’any 1859, va crear la Compañía General de Coches Automóvi­les Emilio de la Cuadra, Sociedad en Comandita, empresa que poc després donà pas a la mítica Compañía General de Coches Hispano-Suiza.

No us apressaré fent més preguntes retòriques, però dei­xeu-me que us planteje una darrera.

¿Vosaltres conegueu la història del Pacto del Pardo, un dels acords secrets més decisius en la història d’Espanya?

     ¿No? Jo us faré una tastaeta per a contextualitzar la qüestió.

Hi ha proves més que convincents, així ho afirmen re­putats historiadors, per a concloure que, en l’any 1886, el xiquet que tingué el rei Alfonso xii amb la seua amant Ade­la Almerich, va ser intercanviat per la xiqueta parida per la reina Maria Cristina en les mateixes dates. El rei havia mort sis mesos abans sense tindre descendència masculina, però deixant embarassades alhora la dona i l’amant.

Amb aquesta permuta de nounats, consensuada per Cá­novas del Castillo y Sagasta —respectius líders de els dos partits polítics més importants d’aleshores, el Partit Con­servador y el Partit Liberal—, es va estalviar que s’encetara un conflicte successori semblant al de les guerres carlines que tan grans estralls havia ocasionat durant el segon terç del segle xix.

Ara, de segur que esteu pensant que a continuació afir­maré que Adela Almerich, l’amant del rei Alfons xii i mare biològica d’Alfons xiii, era de Sueca. ¿Veritat?

Doncs, no. S’equivoqueu. Adela Almerich, la mare bio­lògica d’Alfons xiii, no era de Sueca.

El que havia nascut a Sueca, en l’any 1822, fou el seu pare, Pasqual Almerich, i, consegüentment, iaio del rei Alfons xiii.

Aquest relat que vos acabe de contar no és història-fic­ció. La informació està extreta del llibre de l’historiador Norberto Mesado, que es titula Adela Lucía. La última amante de un rey romántico, publicat per la Diputació de Castelló. És a dir, per les venes de l’actual rei d’Espanya corre sang suecana.

Amb aquesta contribució de Sueca a l’estabilitat política d’Espanya i a la viabilitat dels Borbons, ¿no creuen vostés que el nostre poble s’ha fet creditor d’una considerable rebai­xa d’impostos, o que la Casa Reial espanyola ens patrocine la restauració del molí arrosser del Passiego?

Tot és qüestió de sol·licitar-ho i a vore què passa. ¿No?

Prenga nota, senyor alcalde.

Dit això, continuaré amb la comanda feta pels amics de la confraria, de parlar dels personatges de trellat que ha do­nat la nostra ciutat, que no en són pocs. No és la meua in­tenció nomenar un per un els suecans i les suecanes de pro­jecció supralocal que han existit i existixen, a més dels que acabe de citar. Es faria interminable el llistat i de segur que, malgrat tot, es quedaria algú al tinter. No.

Permeteu-me que ho faça des d’una perspectiva com­pletament inèdita, perquè ningú, fins hui, que jo sàpiga, ha parat atenció en ella. Una perspectiva que planteja, que em planteja, una sèrie d’incògnites que algun dia haurem d’in­tentar resoldre-les.

És per això que ara dedicaré especial atenció a eixes ge­neracions de suecans que, de cop i volta, sorgiren no se sap d’on —amb protagonistes de projecció nacional i interna­cional—; però que, una vegada morts, desaparegué la seua empenta sense deixar deixebles que donaren continuïtat a la tasca duta a terme.

Desconec si hi ha alguna ciutat on haja passat el mateix, però ho dubte. Per això m’atreviré a afirmar que aquest as­pecte és una característica més del col·lectiu suecà, per ser un fenomen reiteratiu en el temps.

Ens hem de remuntar al segon terç del segle xix quan es comprova el primer d’aquest, si em permeteu catalogar-ho així, fenomen generacional. ¿D’on apareix la generació de gravadors i litògrafs nascuts entre els anys 1829 i 1849, que treballaren en els principals obradors valencians, si a Sueca no hi havia una escola on dependre aquests coneixements, ni una impremta on dur-los a la pràctica? Parle de Modesto Beltrán, Pedro Juan Navarro i Salvador Cabedo. L’esmentada generació d’artistes gràfics, amb l’única continuïtat que se la pot relaci­onar és l’establiment, en l’any 1877, de la primera impremta coneguda a Sueca, la de José Benedito, encara que hi ha lleu­gers indicis que abans hi hagué una, però d’efímera existència.

La segona generació de suecans de trellat fou la integrada, un temps després, per tres homes de ciència nascuts entre els anys 1856 i 1871. Són el matemàtic Miguel Marzal, el químic Simón Vila, ja anomenats anteriorment, i el biòleg José Fuset. Tots tres procedien de famílies pertanyents a les classes populars i sembla que tots tres van rebre les primeres lliçons en alguna de les escoles públiques de l’aleshores vila de Sueca. Els tres, eminents catedràtics, autors de llibres de text de múltiples edicions i partíceps de la vida política del moment —si no polítics en actiu—, sembla que sorgiren d’una incipient ensenyança liberal propiciada per la capaci­tat pedagògica dels mestres que tingueren.

D’aquesta generació d’homes de ciència, també es pot considerar Conrado Granell. Però ell, a diferència dels ante­riors, no es dedicà a la docència universitària. No. Ell, doc­tor en Ciències Químiques, es dedicà a la investigació i va dirigir un prestigiós laboratori d’anàlisis químics a Madrid. ¿Algú dels presents té en casa, ha vist o ha sentit nomenar els filtres d’aigua Sinaí? Doncs heu de saber que van ser una invenció d’aquest suecà, Conrado Granell

Transcorreguts molts anys torna a haver-hi una altra ge­neració molt solvent de suecans i suecanes dedicats a la do­cència i investigació científiques, com ens ha fet vore Josep Santandreu, home sensible a totes aquestes qüestions educa­tives, en el llibre De l’Institut a la Universitat.

La tercera generació de suecans de trellat que no sabem per què i com s’origina, destaca de manera significativa i des­apareix sense solució de continuïtat, és la dels arquitectes. Ni un, ni dos, ni tres. En tenim quatre, a vore quin de tots amb més projecció. Van ser Buenaventura Ferrando, Julián Ferrando, Juan Guardiola i Emilio Artal. Nasqueren entre 1881 i 1895, i van destacar dins dels diversos corrents esti­lístics del modernisme tardà. En les dècades següents no hi hagué cap arquitecte que mantinguera la flama tan potent que aquests quatre suecans havien encés.

Ja en duguem tres generacions de suecans de trellat que no tingueren continuïtat. Ara li pertoca a la quarta, que és la dels grans escultors. Aquesta generació d’artistes plàstics, com les anteriors, també florí del no-res; però la història s’obstina a dissipar-la sense donar pas a altres artistes locals que la con­tinuaren. A més de Vicente Beltrán i Enrique Moret, també la integren Alfredo Torán i Francisco Gutiérrez Frechina, el darrer, autor d’un considerable nombre d’imatges religioses. Són quatre magnífics escultors nascuts entre els anys 1896 i 1910, que la Guerra Civil espanyola impedí desenvolupar les seues grans aptituds, amb presó, depuració, exili i, fins i tot, execució, com és el cas d’Alfredo Torán, afusellat a Pa­terna en l’any 1940.

     I, com diu el refranyer, no hi ha quatre sense cinc. La cinquena i última generació de suecans que igual que apa­regué es va difuminar, és la dels futbolistes de màxim nivell. Però ara, al contrari que en els casos anteriors, sabem amb certesa com s’originà en els anys 40 del segle passat i esclatà en la dècada següent. Fou José Maiques, el fundador i en­trenador de la Societat Esportiva Sueca, qui va modular una espectacular plèiade de jugadors de futbol.

¿Quan ha conegut en la història del València, C.F. tindre al vestuari quatre jugadors del mateix poble? En la dècada dels anys cinquanta del segle passat, amb els suecans Anto­nio Puchades, Daniel Mañó, Paco Sendra i Juan Ibáñez. A més, en aquesta època també jugava en primera divisió, però a l’Atlético de Madrid, Salvador Estruch, deixeble, per des­comptat, de José Maiques.

Si poguérem fer una translació temporal a hores d’ara, ¿què valdrien hui en dia aquests futbolistes en el mercat de fitxatges? Un potosí. ¿Quina fitxa anual podrien tindre? La suma de tots seria l’equivalent al producte d’una collita d’arròs, i mira que el nostre terme municipal és generós en aquesta gramínia... El cas és que aquesta generació d’excel·lents jugadors de futbol de primera divisió, tal com ocorre­gué amb les anteriors, no tingué continuïtat.

Però sempre hi ha una excepció. Hi ha una darrera ge­neració de suecans de trellat que se n’ix de la tònica ante­rior. És la integrada per Joan Fuster, Paco Burguera, Fermí Cortès i Josep Palàcios, generació que en aquest cas, sí, té un munt de suecans que la continuen i, per cert, amb molt d’èxit. Però com aquesta generació és l’excepció que trenca la regla i, segurament tindrem temps de parlar d’ella en una altra ocasió, acabaré ja, que la xerrada està fent-se llarga i el matí s’acurta.

     Per tal de començar la celebració de la festivitat de la Can­delera, quan s’acostuma repartir candeletes beneïdes als feli­gresos i feligreses, deixeu que finalitze la meua intervenció relatant-vos una simpàtica anècdota que va succeir a Sueca un dia com hui, ja fa un bon grapat d’anys.

Dues persones, ara del tot anònimes, són els seus pro­tagonistes: un retor preguntaoret i un xiquet una miqueta despistat.

Com que la immensa majoria dels presents no sou d’ací, vos faré un apunt previ: la Canaleta i l’Orient és el nom de dos carrers que transcorren en paral·lel pel centre urbà de Sueca.

Doncs, bé. Fa unes dècades, poc abans de començar la cerimònia religiosa de la festa de la Candelera a l’església de Sant Pere, un retor li preguntà a un xiquet que passava da­vant seu:

—¿A tu, xiquet, com et diuen?

—Em diuen Micalet —va respondre el nano, tot seriós.

—Sembles molt fadrí. ¿Quants anys tens?

—En tinc nou, però prompte en faré deu.

—Caram, que major. ¿Has vingut per la caneleta?

—No, sinyor retor, no —contestà el menut, molt edu­cat—. No he vingut per la Canaleta. He vingut pel carrer l’Orient.

Tot esperant haver cobert les expectatives dels organit­zadors d’aquest acte, us desitge un venturós Encontre i una feliç estada entre nosaltres; i als confrares del Sant Sepulcre de Sueca, que compliu molts anys més.

Moltes gràcies per la vostra atenció.

Bon dia.