Els espais teatrals en recintes tancats a la Sueca decimonònica. (Un recull de notícies per al seu estudi).

[Publicat a Sueca. Fira i festes. Setembre 2023. Sueca, 2023]

Quan s’ha donat el cas d’haver de fer un repàs a la histo­riografia suecana, extensa en determinades temàtiques, increïblement deficitària en altres, m’ha sorprés l’escàs inte­rés d’historiadors i erudits, no importa si nadius o forasters, pels espais escènics teatrals de la nostra localitat, i això que, ací, a Sueca, l’art dramàtic ha estat un referent sociocultural de primer ordre, que se sàpia, des dels inicis del segle xviii, amb les representacions del Descendiment del Cos de Jesu­crist, un espectacle religiós emmarcat en la festivitat del Divendres Sant, que es feia a les portes del convent de la Mare de Sales, sobre un escenari de fusta preparat per a l’ocasió.

En escriure que el teatre ha estat un referent sociocultu­ral de primer ordre a Sueca no exagere ni un pèl, perquè a aquells descendimientos han seguit en el segle xix noms pro­pis tan determinants en els respectius àmbits d’activitat com són, entre molts altres, l’escriptor Josep Bernat i Baldoví i la cantant lírica María Dolores Vendrell Navarro; en el xx, el compositor José Serrano Simeón, el promotor d’especta­cles José Montó Serrano o el gestor cultural Abel Guarinos Viñoles, factòtum de la Mostra Internacional de Mim de Su­eca. Tampoc no podem oblidar-nos dels espais que canviaren les formes de sociabilitat dels nostres avantpassats del segle xIx gràcies a la iniciativa d’uns particulars (els promotors del Teatre de Baix del Porxets), la junta del Casino Agrícola Proteccionista (Teatre de la Pau); i en la centúria següent, José Serrano Marí (Teatre Modern) o Joaquín Durá Pedrós i la família Guardiola (Teatre Serrano), per citar-ne els més significatius.

Amb tot, com deia, és poc el què sabem sobre els referits espais destinats a espectacles. Els promotors, la ubicació i les característiques espacials, la gestió, la programació i els actors, la resposta popular, la vigència, l’impacte cultural, etc., ens resulten, encara, en general, unes grans incògnites.

La relació que continua és el recull dels coneixements actuals que tenim sobre espais escènics tancats, a l’aire lliu­re o coberts, durant el segle xix a Sueca. De la compilació he exclòs els llocs dedicats al culte religiós, on determinades cerimònies s’acompanyaven d’elements teatrals. Tampoc no he tingut en compte determinades activitats lúdiques puntu­als com els balls de Carnestoltes, que se celebraven a les seus de les associacions recreatives i llotges de sequers; les parti­des de trinquet; les exhibicions d’equitació; o les desenvolu­pades a la plaça de bous instal·lada a les acaballes dels anys 60 i principis dels 70, en un lloc que desconec, on l’única activitat que he pogut comprovar són reunions de caràcter polític del Partit Republicà Federal.

La informació s’ordena cronològicament pel primer any que s’hi tenen notícies. Entre claudàtors concrete els docu­ments d’on l’he extret.

1821. Casa de la Senyoria. En una data no concreta d’aquest any, segurament durant els primers dies de setembre, els majordoms de la Confraria de la Sang fundada a l’Hos­pital de la vila, organitzaren un espectacle de volantins a la Casa de la Senyoria, al carrer de Sant Cristòfol.

[•Arxiu Històric Municipal de Sueca. “Cuentas de la Cofradia de la Sangre”.

Sig. Serveis Socials, caixa núm. 31, olim núm 29. 1686-1822. Confraries].

1827. Casal Tarazona. Les representacions teatrals que abans tenien lloc a l’atzucac del carrer de Cullera, enfront mateix de la Casa dels Quatre Cantons, ara es traslladen a la casa de diligències de Germán Tarazona ubicada al carrer de la Mare de Déu, el pati interior de la qual limita per dar­rere amb la capella del Crist de l’Hospitalet.

[•Amado de C. Burguera y Serrano: Historia fundamental documentada

de Sueca y sus alrededores. S.l., 1924, t. II, p. 166-167].

1845. Teatre de Baix dels Porxets. A proposta dels majordoms de l’Hospital de Caritat de la vila, prèvia con­formitat del cap del Govern de la província, l’Ajuntament de Sueca, en data de 13 d’abril, aprovà la cessió a uns particulars de l’espai que abans ocupaven les carnisseries als Porxets, de titularitat municipal, per a l’adeqüació d’un teatre. S’acordà que els beneficis que reportara havien de recaure en l’esmen­tada institució benèfica, ja que aquesta no tenia rendes sufi­cients per a atendre l’assistència als malalts pobres, més enllà de la recollida periòdica d’almoines i d’una curta assignació del pressupost del municipi. Els promotors es compromete­ren a sufragar les obres de condicionament de l’espai, però van posar la condició de recuperar la inversió feta amb els primers beneficis que generara l’activitat. El recinte es va co­néixer, primer, com Teatre de Baix dels Porxets o Coliseo, des­prés com el Teatret i, amb el pas dels anys, com Teatre Vell.

L’encarregat de transfor­mar les antigues carnisseri­es en teatre fou Fulgencio Vercher Burguera, mestre d’obres. Els treballs de fus­teria els realitzà Domingo Gómez Graneria, mestre fuster. A més de l’escenari i la platea, l’espai tenia dues fileres de llotges i la casso­la, tot comunicat amb una escala. Una de les llotges estava reservada a la presidèn­cia. També disposava de ca­merinos, d’un entaulat per als músics de l’orquestra i d’un lloc per a l’apuntador. S’adquiriren sis butaques, setanta-dues cadires i un nombre indeterminats de bancs de fusta per a seure els es­pectadors, per la qual cosa pot ser que tinguera capacitat per a un poc més d’un centenar d’assistents. En principi, es van confeccionar sis escenografies, amb els telons, els bastidors i la maquinària necessària. Els espais s’il·luminaven amb torxes i ciris de cera, a més de fanals i quinqués d’oli.

Malgrat que encara no s’havia acabat del tot, el teatre es va inaugurar el 27 de juliol de 1845. Generalment, eren afi­cionats locals, acompanyats per actrius forasteres contractades a propòsit, els que pujaven a l’escenari per a representar dra­mes, comèdies i sainets, sempre en llengua castellana, llevat d’alguna ocasió excepcional, com quan s’estrenà, mes i mig després de l’obertura, Un ensayo fet en regla, o Qui no te la vespra no te la festa, de Josep Bernat i Baldoví. Els suecans de l’època pogueren gaudir d’El zapatero y el Rey, de Zorri­lla; El médico a palos, de Molière; El diablo cojuelo, de Vélez de Guevara; El licenciado Vidriera, de Cervantes, amén d’al­tres peces literàries menors. Alguna vegada van actuar com­panyies forasteres de segon ordre. Així mateix, es programa­ven espectacles de ball, poliorama, titelles, prestidigitadors, volantiners, malabaristes, etc. Les actrius més habituals eren Ángela Burgos i Concha Campuzano, que sempre venien acompanyades de familiars. També actuaren diverses vega­des els balladors de bolero Tomás Velis i Dolores Baldoví, i el mag Servi acompanyat de la seua dona.

El calendari anual de funcions no era regular, llevat de les que es feien per les festes de la Mare de Déu de Sales, a principis de setembre, i les que es duien a cap en allò que podíem considerar la “temporada teatral”, és a dir, els diu­menges i els festius entre els mesos de novembre i febrer. En algun any es programaren espectacles els dies de Pasqua o immediatament després de la festivitat dels Benissants de la Pedra. En la documentació disponible no es fa menció als preus de les localitats, ni tampoc als horaris que tenien lloc els espectacles.

A partir de l’any 1850, els aficionats locals deixaren d’ac­tuar de manera regular en aquell espai, mentre que l’escassa oferta teatral era de companyies forasteres de poca entitat i de números circenses elaborats per grups familiars en gira pel país.

Malgrat les bones intencions, el teatre no recuperà mai la inversió feta pel grup de suecans avaladors; millor dit, les pèr­dues van ser més que considerables. Des de la seua inaugura­ció fins al mes de desembre de 1854, el producte recaptat per les entrades va sumar 45.828 rals de velló i 16 maravedisos, mentre que durant el mateix període les despeses de condi­cionament i conservació de l’espai, l’escenografia, el mobili­ari, la il·luminació, la contractació, hostalatge i transport de les actrius, l’adquisició de llibres, el vestuari, l’attrezzo; etc., tot plegat, pujà a 77.818 rals de velló i 6 maravedisos. Per la qual cosa, el dèficit generat pel Teatre de Baix dels Por­xets durant els deu primers d’activitat va ser de 31.989 rals de velló i 24 maravedisos, una quantitat que els avaladors volgueren que se’ls reintegrara quan l’Ajuntament, en l’any 1855, acordà que la gestió d’aquell recinte passara, de ma­nera exclusiva, a mans de la Junta de l’Hospital de Caritat.

[•Arxiu Històric Municipal de Sueca. “Espediente y cuentas de la cons­trucción

del teatro, 1845-1855”. Sig. Urbanisme, F. 14 bis. Teatro, 1855].

A partir de 1855 són escasses les notícies que tenim so­bre activitats escèniques desenvolupades en el Teatre de Baix dels Porxets. En l’any 1856, Bernardo Martínez, actor i di­rector de la companyia que estava actuant en el mes de juny, sol·licità tornar a fer-ho durant l’octubre vinent. Vint-i-dos anys després, el 1878, José Serrano Marí, pare del Mestre Serrano, va estrenar allí la seua obreta Un boticari per terra. Al marge de les representacions teatrals, també consta en la documentació que en l’any 1870 fou un espai on hi hagué, si més no, un encontre del comité del Partit Republicà Fe­deral de la vila.

L’activitat per a la qual s’havia concebut aquell recinte, l’escenogràfica, anà minvant fins a resultar testimonial. En el 1859, la mateixa Junta de l’Hospital de Caritat proposà a l’Ajuntament, sense èxit, la construcció d’un altre teatre. A partir de la dècada dels anys 60, les autoritats locals, davant d’altres necessitats socials més peremptòries, decidiren anar retallant metres al recinte teatral amb el propòsit d’ubicar una escola elemental de xiquets (1865), una habitació per al porter de l’Ajuntament (1876) i una escola de música (1883), després de resultar infructuosa una petició municipal a la Superioritat Governativa per a poder-lo vendre (1862).

[•Arxiu Històric Municipal de Sueca. Secretària.

Sèrie Llibres d’Actes Capitulars, caixes núm. 123-134.

•José Serrano Mari: Un boticari per terra Còpia mecanoscrita.

Biblioteca Pública Municipal de Sueca. Secció Local].

1860. Teatre d’un casino inconcret. La companyia dramática i coreogràfica “Niños Florentinos”, en gira per diversos espais teatrals espanyols des l’any anterior, va actuar tres nits consecutives del mes d’abril a un casino indeterminat.

                                                             [•Setmanari El Rubí, any I, núm. 41, p. 332].

1880. Projecte frustrat d’un teatre al carrer de Sant Josep. Part dels majors contribuents de la localitat s’agruparen en una “Societat Teatral” i el 24 de març d’aquest any van adquirir uns terrenys ubicats a la fi del carrer de Sant Josep. La intenció era la mateixa que la dels promotors del Teatre de Baix dels Porxets trenta-cinc anys enrere: dotar a la població d’un teatre, els beneficis del qual revertirien en les depauperades arques de l’Hospital de Caritat de la vila quan, una vegada en funcionament, els accionistes recupe­raren les quantitats aportades.

Aquella Societat Teatral encarregà el projecte del nou espai escenogràfic a l’arquitecte Antonio Monforte, qui feia poc havia dissenyat el passeig de l’Estació. De seguida es posa­ren a fer els fonaments i les parets mitgeres, però les obres s’hagueren d’interrompre al cap de pocs mesos a causa de la fallida d’un dels constructors i per desavinences entre els ma­teixos accionistes de la soci­etat i, també, entre aquests i la Corporació municipal. Els conflictes econòmics i administratius que allò va ocasionar s’atenuaren quan, en el mes d’abril de 1883, l’Ajuntament suecà assumí el projecte i el governador civil aprovà el mode de finançament del pressupost que Luis Ferreres, arqui­tecte municipal, havia ela­borat per a la conclusió de l’edifici.

La primera fase de la segona etapa consistí en la finalitza­ció de les parets mitgeres. Les obres es van subhastar i que­daren concloses en octubre de l’any 1883. Aquesta seria la darrera intervenció que es faria en aquell espai, perquè a la licitació de la següent fase, convocada per al mes de març de 1884, no es presentà cap licitador. Així, la construcció del teatre es va interrompre de manera definitiva.

[•Josepa Cortés: Introducció a l’opuscle Proyecto de Teatro para

la Villa de Sueca (1880-1884). Sueca, Llibreria Sant Pere, 1982].

1882. Teatre de la Pau. En el mes de novembre s’inau­gurà un espai escènic que al principi es va titular Teatre del Casino Agrícola Proteccionista, però al cap de poc de temps canvià el nom pel de Teatre de la Pau. Sent president Euge­nio Vidal Baldoví, l’esmentada associació recreativa, ubicada al carrer de Sant Cristòfol, a la planta baixa de l’antiga Casa de la Senyoria, promogué la seua construcció al sequer adja­cent. La propietària d’aquell terreny era l’aleshores duquessa de Sueca, Carlota Godoy, filla de Manuel Godoy, príncep de la Paz, casada amb l’aristòcrata italià Camilo Rúspoli.

L’instal·lació teatral havia començat a construir-se sis me­sos abans, en juny de 1882. El local tenia unes dimensions d’11 metres d’ample per 16 metres i mig de llarg, amb una altura màxima d’11 metres i mig. S’hi podia accedir mit­jançant dues portes: una que donava directament al carrer de Sant Cristòfol i una altra al casino. Un mes després de la inauguració, l’Ajuntament va autoritzar l’obertura d’una porta a la paret mitgera del teatre amb la plaça-mercat, per a facilitar l’eixida del públic en casos d’incendi. Amb la fi­nalitat de previndre sinistres, en el mes de març de 1894, la Corporació municipal acordà formar una brigada de guàrdia de sis bombers durant les nits que hi haguera funció.

El teatre tenia una capacitat per a 700 espectadors, distri­buïts de la següent manera: 210 seients a la platea, 100 a les llotges, 46 als amfiteatres de platea, 172 a la tertúlia o cassola del primer pis i 172 més a la del segon. Dues escales comuni­caven amb els pisos superiors. Per a l’il·luminació de l’escenari s’utilitzava petroli i bugies, per als vestíbuls i corredors era pe­troli i a la resta dels espais es feia servir “gas-mille” (¿acetilè?).

[•Arxiu Històric Municipal de Sueca. Ordre Públic,

1836-1895. Caixa 266 bis. Oficis a l’alcalde].

Quant a la seua gestió, el Casino Agrícola Proteccionis­ta llogava el teatre en tandes d’un o dos anys a empresaris aliés a la societat recreativa, mitjançant concessió directa o en subhasta pública al millor postor. En agost de 1898, el preu d’eixida de la licitació fou de 750 pessetes. Dels em­presaris que el van gestionar durant les dues primeres dècades d’existència del dit espai escenogràfic, l’únic que s’ha pogut identificar és José Serrano Marí, pare del Mestre Serrano.

Sobre la programació decimonònica del Teatre de la Pau en sabem poc, llevat d’alguns moments molt concrets, grà­cies a la premsa periòdica local de l’època.

El 14 d’octubre de 1883 s’inaugura la temporada teatral d’hivern, que tingué com a protagonista la companyia de l’actor Juan Torrecilla. Aquest dia, s’obsequià les dones as­sistents a la funció amb “bouquets” (rams de flors) i en els entreactes la banda de música de la Vila va tocar a la porta del teatre. Durant les setmanes següents, en més de trenta funcions, la companyia de Torrecilla representà un ampli repertori de drames —La vida es sueño, D. Álvaro, etc.—, sarsueles —El lucero del alba, El capitán de lanceros, Torear por lo fino, etc.— i comèdies —¡Anda valiente!, Pipo ó El Principe de Monte-Cresta, El tanto por ciento, El ejemplo, etc.—, sempre en castellà. L’elenc de la companyia, a més de Torrecilla, l’integraven el tenor cómic Juan Aparicio i les actrius Dolores Rodríguez i Amparo Blasco, entre d’altres.

Un any i mig després, el dia 12 d’abril de 1885, festivitat de Sant Vicent Ferrer, tingué lloc una funció extraordinària en homenatge a Josep Bernat i Baldoví, amb l’objectiu de recaptar fons per a fer-li una làpida i col·locar-la a la façana de la seua casa natalícia del carrer de la Figuera. Es van representar la lloa dramàtica Una fulla de llorer, del suecà Joan Bta. Granell Lledó, i la comèdia Un casament per política, d’autor desconegut. Tancà l’acte Daniel Ruiz amb “juegos de prestidigitación, cartomancia, espiritismo, ventriloquia e imitación de varios animales”. L’empresa gestora del teatre va cedir les instal·lacions gratuïtament als organitzadors.

Posteriorment, en una data no concreta de la temporada 1888-1889, quan José Serrano Marí duia la gestió del teatre, s’estrenaren les obretes en valencià Un poble de la Ribera i Alerta qu’es estudiant, ambdues amb lletra i música dels amics, encara adolescents, Francisco Roig Bataller i José Serrano Si­meón, respectivament. I encara dins d’aquesta dècada, està constatat que la companyia dramàtica de Ramón Pellicer fou contractada per a actuar en la temporada 1888-1889; que Francesc Tàrrega hi donà un concert de guitarra en l’any 1889; i que la companyia d’artistes dramàtics de Francisco Troyano va inaugurar el 27 d’octubre la temporada teatral 1889-1890.

Ja en la dècada vinent, el 9 d’abril de 1896, acabats ja els compromisos amb la companyia de sarsueles que estava actuant, la del tenor còmic José Esteve, s’anuncià que l’em­presa gestora tancava les portes del teatre perquè la tempo­rada havia estat ruïnosa. El repertori sarsuelístic representat incloïa títols com La Cueva Santa, Las campanas de Car­rión, ¡Al agua, patos!, Los Madgyares, etc., a més del pas-do­ble Cádiz. Se sap que quan s’interpretava La Cueva Santa l’encarregat de la direcció musical era José Serrano Marí, mentre que Juan Silvestre Ferragud dirigia els cors. A la setmana següent es comentà que uns aficionats volien utilitzar el teatre per a programar algunes funcions, però quasi un mes després es va anunciar la subhasta del lloguer del recinte. Durant les festes majors de la vila d’aquest any, el 4 de setembre, un quintet dirigit pel músic suecà Juan Sil­vestre Ferragud amenitzà el lliurament dels premis escolars.

Abans d’acabar l’any 1896, l’empresa que duia la gestió el teatre aparaulà la representació, una altra vegada, de la sar­suela Las campanas de Carrión, amb la companyia que ales­hores estava actuant al coliseu suecà.

I un dia del mes de gener de 1899, uns alumnes de la fa­cultat de Medicina donaren una funció amb la finalitat d’ar­replegar fons per a les despeses del viatge de l’estudiantina que durant el Carnestoltes vinent anava a eixir a postular per al sanatori del Doctor Moliner a Portaceli.

A partir d’una data no concreta, l’Ajuntament va acordar que en totes les funcions que tingueren lloc a aquest espai hi hauria un reten de la brigada de bombers de la localitat.

A més de la programació teatral i musical constatada, també s’hi obriren les portes per a celebrar vetlades literàri­es, subhastes de les replaces del coto de tirades, encontres de partits polítics, etc., unes activitats que en aquell espai per­durarien en el temps més enllà del segle XIX.

[•https://prensahistorica.mcu.es.

•https://hemerotecadigital.bne.es/hd/es/advanced.

•http://biblioteca.sueca.es/biblioteca.

•Vicente Vidal Corella: El maestro Serrano y los felices tiempos de la zar­zuela.

València, Prometeo, 1973, pp. 12-13].

Pel que fa a unes hipotètiques funcions d’òpera progra­mades al Teatre de la Pau en la dècada dels anys vuitanta, tan sols he localitzat dues fonts secundàries que en parlen, però les dades discrepen notablement. Isidro Campos Car­do afirma, en un opuscle publicat l’any 1891, que cinc anys abans, en una nit del mes de març, s’hi representà Lucia di Lammermoor, de Donizetti/Cammarano; mentre que Joan Fuster, en un article escrit de 1983, comenta la informació aportada per un almanac del diari “Las Provincias”, on es diu que un segle abans, en l’any 1883, s’hi va programar una temporada d’òpera italiana, sense concretar res més.

[•Isidro Campos Cardo: Sueca antigua y moderna.

València, Imp. de Ramiro Ripollés, 1891, p. 23.

• Joan Fuster: “Òpera”, setmanari “Qué y Dónde”, núm. 283,

15-21 d’agost de 1983, p. 3].