El senyor José Montó Serrano i la cantant lírica Rosario Montagut Betoret (1907?-1995), una suecana d’adopció

[Publicat a la revista Estil, núm. 63, juliol de 2023]

Us contaré una història que comença, si fa no fa, un pa­rell de mesos, quan una vesprada vaig tindre el goig de rebre la visita de Pedro Juan Serrano García i el seu fill, Juan. Havíem quedat feia un temps, però entre unes coses i altres, l’encontre s’havia posposat en dues o tres ocasions. Volien ensenyar-me un conjunt de documents que, assegu­raven, serien del meu interés.

A l’hora convinguda, es presentaren amb una capsa de cartó allargada que, una vegada fetes les salutacions de cor­tesia, deixaren sense obrir damunt de la taula del menjador. Inicialment, la conversa va tractar sobre successos aïllats d’història local, per a centrar-nos a continuació, no podia ser d’una altra manera, en determinats membres de la famí­lia dels Serrano: un llinatge que va donar, durant les dèca­des finals del segle xix i les primeres de la centúria següent, una generació de destacades personalitats en l’àmbit laboral, polític i, sobretot, cultural, com mai no s’ha conegut un cas semblant a Sueca.

Després, la conversa ens conduí al personatge que pràc­ticament va centrar la resta de la vesprada, al qual pertanyia la caixa amb els documents que s’havia quedat a la taula del menjador, tot esperant ser oberta. Parlarem del senyor José Montó Serrano (1887-1971), suecà d’una trajectòria excep­cional que sempre ha estat entre els meus personatges predilectes i que, és neces­sari comentar-ho ací, no va tindre, ni tindrà, ho sé mas­sa, el reconeixement que es feu mereixedor amb créi­xens. No importa allà on estiguera, a València, Ma­drid, França, Alemanya o Amèrica, ni el que fera, crí­tica teatral per a algunes de les revistes més prestigioses de l’època, director d’escena d’importants teatres madri­lenys, o promotor d’espec­tacles, que Pepito Montó, així se’l coneixia afectivament, tot­hora duia Sueca i els suecans al cor. Ho demostrà pertot arreu, ara i adés, amb entusiasme i perseverança, sense esperar res a canvi. Per al record, d’exemples n’han quedat uns quants.

Arribà l’hora de vore què hi havia a la capsa de cartó. En obrir-la aparegueren fotografies; un munt de fotografies en paper de tots els formats. Totes, absolutament totes, tenien el senyor José Montó de protagonista. Unes arreplegaven escenes familiars, altres deixaven testimoni de viatges de plaer o de treball, i la resta eren retrats de personalitats de l’època amb dedicatòria adreçada al suecà, de la talla del baríton Marcos Redondo, l’actriu Celia Gámez, la soprano Amparo Saus, el pianista i primer ministre de Polònia Ignacy Paderewski o el premi Nobel Jacinto Benavente. Els amics Pedro Juan i el seu fill, Juan, tenien tota la raó del món quan temps enrere em van assegurar que aquells papers serien del meu interés. I tant com ho eren...

En acabant, em digueren que jo tenia plena disponibili­tat, sense cap contraprestació, per a decidir què fer amb la col·lecció. Els vaig comentar que la millor destinació possi­ble era la Biblioteca Municipal del nostre poble. De segui­da acceptaren la proposta en un gest encomiable que, una vegada més, els honora i els fa dignes successors del senyor José Montó Serrano.

Una vegada més, dic, perquè gràcies a la intermediació i constància de Pedro Juan, va tornar a l’església de Sant Pere Apòstol de Sueca, ara farà un poc més d’un any, gratis et amo­re, la taula de fusta amb Sant Pere i Sant Pau davant Neró que, originàriament, formava part del seu primitiu retaule gòtic datat en els anys centrals del segle xv. La taxació de la pintura que feu un especialista la conec, però me la reserve perquè em diríeu exagerat. Hui, la taula de fusta lluix a la sagristia, formant part del patrimoni pictòric religiós de tots els suecans i les suecanes.

A boqueta nit, en finalitzar l’encontre amb Pedro Juan i Juan, m’afanyí a sopar. Tenia ansietat per tornar a la capsa de cartó del senyor José Montó. Volia assaborir ben assaborides aquelles fotografies abans de dur-les a la Biblioteca Municipal al sendemà. Les contí, n’eren huitanta, moltes d’elles amb anotacions manuscrites al revers, la qual cosa les feia encara més imprescindibles per a conéixer millor la trajectòria vital del seu propietari. La nit se’m va fer curta, mirant i tornant a mirar les imatges. Apareixien personatges, escenaris, dates, apunts o altres detalls que m’obligaven a detindre’m en totes i en cadascuna. Quan en­trava al llit, la claror ja era present a la finestra, però no hi hagué manera de donar una ullada.

El culpable de l’insomni va ser, en gran part, el retrat de bust d’una jove senyoreta on es llegia el següent text: “A Don José Montó Serra­no, por gratitud inmensa que siento por Vd., le de­dica este recuerdo su affma. Rosario Montagut. Valencia 6/8/30”. La dedicatòria no tenia res d’extraordinària respecte a les altres, però el detall que feia especial la fotografia era al verso, on apareixien manuscrites només tres paraules: “Tiple cantante suecana”. L’asseveració estava fora de dubte, ja que la grafia era del mateix senyor Montó. ¿Qui era Rosario Montagut?

Jo no sabia res d’ella i a l’extensíssima bibliografia lo­cal la “tiple cantante suecana” no apareixia ni per espitllera. És més, per una casualitat, l’últim llibre que havia comprat era apropiat perquè hi apareguera, El teatre valencià (1845-1945). La rellevància de les actrius (València, 2022), de Ga­briel Garcia Frasquet, però després de repassar amb deteni­ment l’extens índex onomàstic, tampoc hi hagué sort. Res de res, senyora mare.

Ja tenia feina per als dies vinents. Igual que faig sempre, vaig recórrer a les fonts habituals, és a dir l’Arxiu Parroquial de Sant Pere, l’Arxiu Històric Municipal i la secció local de la Biblioteca Municipal, tots tres centres documentals de Su­eca i el web de la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica, d’on poguí extraure i confeccionar les següents notes biogràfiques de la nova cantant lírica suecana.

Rosario Montagut Betoret va nàixer a la veïna població de Tous, en una data no concreta, que podríem situar entre els darrers mesos de 1906 i els primers de l’any següent. Sent encara una xiqueta de bolquers, els pares s’empadronaren a Sueca, al carrer de Sant Vicent Ferrer (actual Cantarrana). Ell era natural de València i exercia de mecànic, ella proce­dia de Massanassa. Tenien un altre fill, Matias, d’uns huit anys major que la germana. L’any 1915 és l’últim que la fa­mília va estar empadronada a la nostra ciutat, al carrer de Pi i Margall (actual València). Malgrat que marxaren de Sueca quan Rosario en tindria uns deu, a la premsa local identifi­caven Rosario com “nuestra simpática paisana”.

El perfil biogràfic que he pogut elaborar sobre Rosario Mon­tagut té com a dates extremes novembre de 1926 i desembre de 1934, i es referix a la trajectòria professional que va mantindre durant aquests huit anys. Més enllà de la darrera data, tan sols he pogut saber que va faltar a València, el 8 d’abril de 1995.

La primera notícia periodística amb Rosario de protago­nista, la localitze al diari valencià “El Pueblo”, del 19 de no­vembre de 1926. Diu:

"Con una seguridad magnífica, una dicción impecable y una voz encantadora, no sólo por su timbre, sino por su imposta­ción, la tiple ligera Rosario Montagud, dijo de manera singu­larísima, despertanto el entusiasmo del público, la romanza del Ruiseñor de ‘Doña Francisquita’ que levantó una tempestad de aplausos, repitiéndose estos aumentados si cabe, al interpretar igualmente la misma tiple el vals de Arditi: ‘L’Incantatrice’."

El comentari, extret d’un article sense signatura, fa re­ferència a la participació de la cantant en un homenatge a l’autor de sainets Estanislau Alberola i el pianista Francisco Andrés, que es va celebrar al Café La Esfera, de València, un espai on actuaria en algunes ocasions. Acompanyada al pia­no pel susdit Andrés, del qual fou alumna, Rosario partici­pà en nombroses funcions benèfiques, homenatges, vetlades líric-literàries i emissions radiofòniques. Pel que fa a espais escenogràfics de la ciutat de València, a la Societat Coral El Micalet cantà en diverses ocasions a benefici de la colònia escolar de la Casa del Poble Radical (1927, 1929 i 1930); al Teatre Olympia, en l’homenatge al mestre Giner (1927); al Teatre Apolo, en el festival a benefici dels soldats mutilats a la guerra, en una audició organitzada per la Societat Carcai­xentina de Cultura, i en la funció a benefici dels empleats del teatre (1928, totes tres); al Teatre Principal, en un acte programat en honor del Cercle de Belles Arts (1930); i a la seu de Lo Rat Penat, en vetlades musicals en honor a la ban­dera del Gremi de Mestres Sastres, en la inauguració d’una exposició d’orfebreria i arts decoratives, i en la festa de la Mare de Déu dels Desamparats (1930, 1931 i 1932, resp.); etcètera. En aquest tipus de funcions, comprovem que tam­bé pujà als escenaris de diversos pobles i ciutats de la rodalia de la capital valenciana: Benigànim, Quatretonda, Paterna, Benaguacil, Alzira o Carcaixent. Així mateix, es constata que va donar, si més no, dos recitals de cant en directe a l’emis­sora Radio Valencia (1932 i 1934).

El repertori que hi interpretava eren determinades peces de composicions operístiques, com Rigoletto de Verdi i El barbero de Sevilla de Rossini, però també de sarsuela, com El roder d’Escalante Feo/Giner, La infanta de los bucles de oro de Delgado/Serrano i La canción del olvido de Romero i Fernández-Shaw/Serrano, encara que les seues cançons pre­ferides eren la ja citada en l’elogi periodístic, L’Incantatri­ce, un vals per a piano de Luigi Arditi, i Lo cant del rosiñol, amb lletra de Garcia i Calvo, i música d’Andrés, que d’acord el diari “El Pueblo” del 24 d’abril de 1929, fou “escrita ex­presamente para la privilegiada garganta de esta cantante”.

Al marge de les dites interpretacions, durant els huit anys de trajectòria coneguda, Rosario formà part de l’elenc de diverses companyies líriques encapçalades per l’actor Da­niel Alberich (1927, Teatre de la Princesa, València), l’em­presària Amparo Saus de Caballé (1931, Barcelona), l’ac­tor Vicente Montesinos (1932, Castelló, València i Alacant) i l’actor Pepín Fernández (1933, Teatre Apolo, València), sense oblidar que fou una cantant destacada de la compa­nyia de sarsuela de don José Montó Serrano, que en els mesos de juny i juliol de 1930 donà quatre funcions a la plaça de bous de Sueca. Ací representarien les sarsueles El rey que rabió, de Ramos i Aza/Chapí; La infanta de los bu­cles de oro, de Delgado/Serrano; La tempestad, de Ramos/Chapí; Mal de Amores i La reina mora, ambdós dels ger­mans Álvarez Quintero/Serrano. Moros y cristianos, de Thous i Cerdá/Serrano, també estava programada, però hagué de suspendre’s per la pluja torrencial que caigué poc abans de començar la funció.

En la premsa de l’època trobem més elogis adreçats a la suecana d’adopció. En debutar al Teatre de la Princesa en la companyia d’Alberich, amb l’opereta La Generala de Perrín i Palacios/Vives, el diari “Las Provincias” de l’11 de desem­bre de 1927, la va definir com a una “tiple ligera de gran temperamento y condiciones excepcionales”; i en la mateixa data, “El Pueblo”, parlant de l’actuació de Rosario, deia que el públic “se asombró ante tal dominio y seguridad, tanto en la interpretación como en la clara expresión al frasear, todo ello con un timbre agradabilísimo”.

Fi de la història. Així va ser el procés d’identificació de la cantant lírica Rosario Montagut Betoret i tot allò que he tret en net sobre la biografia d’aquesta suecana d’adopció. Si puc obtindre més informació sobre ella, l’ampliaré. De mo­ment, caldrà incloure-la en el llistat de les nostres dones il·lustres, al costat de Maria Dolores Vendrell Navarro i Elvira Vendrell March. Ah! i de pas, recordar una miqueta a aquell que fou, a més del que ha quedat dit, un excel·lent orador i millor conversador, el senyor José Montó Serrano, que en la glòria de la deessa Atenea estiga.