La casa de Pepito Montó. Carrer de la Figuera, núm. 7

[Publicat al llibre La nostra barriada.

Sueca, Falla Verge de Sales, 2020]

Costat per costat amb la casa natalícia de Josep Bernat i Baldoví, al núm. 7 del carrer de la Figuera, hi havia un immoble tan humil com la família que albergava, la de José Mon­tó Serrano, més conegut com a Pepito Montó. El pare, Domingo, era obrer de vila; Teresa, la mare, es dedicà, entre altres quefers quotidians, a donar la mi­llor instrucció possible als quatre fills que va tindre la parella, Teresa, Emilia, Domingo i el menut, Pepito. Ella pertanyia a una de les dues famílies de més tradició musical suecanes, la dels Serrano.

En aquesta casa del núm. 7 de carrer de la Figuera nas­qué Pepito l’any 1887. Ací transcorreria la seua infantesa i adolescència fins que se n’anà a estudiar Dret a València. Una vegada abandonats els estudis universitaris, traslladà la residència a Madrid, primer per a realitzar el servei militar; després, esperonat pel seu cosí germà el músic i compositor José Serrano Marí, per a iniciar una polièdrica activitat sem­pre relacionada amb els escenaris. Allà fou crític teatral, ac­tor, ballarí, director d’escena, promotor artístic, etc. En qua­litat de director d’escena de l’opereta El príncipe Carnaval, durant els anys centrals de la segona dècada del segle xx, va fer una llarga gira per diversos països americans, començant per Argentina i acabant als Estats Units.

A l’inici dels anys trenta, cansat una mica d’aquell ambi­ent de la faràndula, tornà a residir a Sueca, a sa casa del car­rer de la Figuera, ja de manera definitiva, llevat de quan es desplaçava a Madrid a insistir a l’administració central dels beneficis que reportaria la creació d’una federació de llaura­dors arrossers, o del temps que va estar desterrat en acabar la Guerra Civil per causes polítiques. Els estius els passava a una caseta de la seua família al poblat del Perelló.

La data de construcció de l’edifici resulta desconeguda, així com el mestre d’obres que la va executar. La casa tenia una planta baixa i dues altures, era molt més estreta que la de Bernat i Baldoví. Al balcó del primer pis hi havia una barana de ferro.

Quan van enderrocar aquesta casa en l’any 2007, junta­ment amb la de Bernat i Baldoví, en la seua façana no hi havia cap làpida que homenatjara el personatge que nasqué, va viure i morí entre els seus murs, però no hi seria per falta de mèrits. A banda de la trajectòria professional de Pepito Montó, anteriorment referida, fou un excel·lent orador i un dinàmic activista cultural que va capgirar l’empobrit ambient artístic de la Sueca de la postguerra. Els qui tingueren con­tacte directe amb ell coincidien en afirmar que reunia unes qualitats humanes extraordinàries, irrepetibles en cap altra persona, i demostrà amb fets la gran estima que tenia per la ciutat que el veié nàixer: va disposar en clàusula testamen­tària que, a la seua mort, tots els béns que tinguera foren subhastats i, amb la quantitat aconseguida, es premiara els xiquets i les xiquetes amb millor comportament a l’escola i, sobretot, fora d’ella.