José María Martínez Ballester (Sueca, 1885-Onda, 1933), un artista en la penombra

[Publicat a la revista Estil, núm. 62, juny 2023]

D’una manera o d’altra, sempre m’han resultat profito­ses les visites a la Fira del Llibre Antic i d’Ocasió que tots els anys organitza a València el Gremi de Llibreters de Vell, a la gran via del Marqués del Túria. Unes vegades, tro­bant llibres que feia molt de temps havia desistit d’aconse­guir; unes altres, en aparéixer documents textuals o gràfics que desconeixia la seua existència; i sempre, després de llar­gues xarrades, absorbint els amplis coneixements dels llibre­ters, molts d’ells, ja amics. La darrera fira, celebrada del 24 de febrer al 19 de març, no tenia per què ser diferent, però en certa manera sí que ho va ser.

Un dels dies que aní a València a escodrinyar-hi, vaig arribar abans que els llibreters obriren les casetes exposito­res: el tren fou estranyament puntual i arribà a l’hora. Per tal d’entretindre’m, entrí a la sucursal de la llibreria Pa­ris-Valencia que es troba a la fi d’aquella gran via, en un baix comercial que afronta gairebé on es munta la fira. Ta­fanejant pels seus prestatges i expositors, ja a punt d’anar-me’n, em cridà l’atenció el títol d’un llibre, Del ocaso de los grandes maestros a la Juventud Artística Valenciana (1912-1927), retolat sobre una coberta d’allò més insulsa que no aventurava el seu contingut. Em cridà l’atenció, dic, perquè recordí que el nostre admirat Alfred Claros havia format part d’aquell col·lectiu de joves inquiets que volien obrir-se pas en el món de l’art.

El llibre era el catàleg de l’exposició celebrada l’any 2016, en commemoració del centenari de la mort del pintor valen­cià Ignacio Pinazo Camarlench, que s’havia publicat sota la direcció de Francisco Javier Pérez Rojas. La intenció inicial fou donar-li una miradeta ràpida i tornar-lo al prestatge on estava, més que res per la incomoditat de la consulta: aquell totxo, perquè era un vertader totxo, presentava unes mesu­res superiors a les habituals, tenia 580 pàgines impreses amb paper setinat d’un considerable gramatge i, encara que esta­va enquadernat en rústica, devia pesar uns tres quilos. Però en adonar-me que reproduïa un dels relleus més significatius de l’escultor Vicent Beltrán, el conegut com Les filles del sol, i dos olis de Claros, un nu femení i l’elogiat El tio Navarrot —hui cedit per la família a l’Ajuntament de Sueca i exposat al saló de plens de la Casa Consistorial—, me’l vaig endur cap a casa. La decisió fou d’allò més encertada.

Ara, quan escric aquestes línies, fa un parell de setma­nes que he acabat de llegir-lo. He gaudit de la seua lectu­ra, però encara no m’he pogut recuperar del tot de l’estat catalèptic que vaig entrar arran determinada informació. No m’ha resultat sorprenent que els autors dels textos hi citen, hora i adés, Claros, Beltrán i altres personatges sue­cans relacionats amb la creació artística de fa un segle: s’hi tracta, en major o menor mesura, d’aspectes constatats a la historiografia local. Al contrari, la transcripció d’un ar­ticle del diari “El Mercantil Valenciano” del 18 de setem­bre de 1916, em deixà perplex. L’escrit duia per títol “José María Martínez Ballester” i el seu autor, Sebastián Padilla, començava dient “Quién lleva este nombre es un joven escultor que nació a la vida en Sueca y para el arte en Valencia”.

¿Un tal Martínez Ballester, escultor suecà? Tants estudis que historiadors i erudits han fet sobre la magnífica generació d’artistes suecans d’aquella època, i ara va i en tenim un altre, completament desconegut, de nom José María Martínez Ballester? Ací, vaig pensar, Sebastián Padilla, l’autor del comentari, s’ha degut equivocar. No li doní crèdit a la notícia i continuí llegint aquell gruixut volum.

Unes quantes pàgines més endavant, però, la reproducció d’un altre article periodístic, ara publicat originàriament el 6 de juny de 1917 al “Diario de Valencia”, em feu que reconsiderara la qüestió. L’autor, J. Luis Martín, hi feia un succint repàs dels artistes valencians que havien aportat obra a l’Exposición Nacional de Bellas Artes celebrada a Madrid, i deixava escrit que un d’ells era “José María Martínez Ballester, de Sueca”.

Ara sí que vaig prendre en consideració ambdues notícies. Immediatament, me n’aní a l’Arxiu Parroquial de Sant Pere i..., sí. El registre de baptismes certificava que José María Martínez Ballester era natural de Sueca.

Aleshores, em posí a nugar caps consultant diverses fonts —el mencionat llibre-catàleg Del ocaso de los grandes maestros a la Juventud Artística Valenciana (1912-1927), l’Arxiu Parroquial de Sant Pere i l’Arxiu Històric Municipal, ambdós centres documentals de Sueca; l’Arxiu de la Diputació de Castelló; el web de la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica; i el Museu del Taulell Manolo Safont, d’Onda—, i el que continua n’és el resultat.

José María nasqué el 18 de novembre de 1885, a la plaça de la Morera (actual placeta Fonda). Els pares, originaris de la ciutat de València, es dedicaven al comerç i s’havien esta­blit a Sueca a finals de la dècada dels anys setanta del segle xix. Al poc de nàixer el xiquet, la família Martínez Balles­ter marxà a un lloc inconcret, encara que és de suposar que a prop d’ací, perquè el futur artista estudià a l’Acadèmia de Sant Carles de València i fou deixeble del carcaixentí Alfre­do Badenes Moll, escultor i ceramista que tenia un prestigiós taller d’imatges religioses a la capital de la província.

José María va completar la seua formació a Madrid, on compaginà l’estudi amb pràctiques escultòriques, el disseny de mobles i les arts decoratives. En l’any 1909 es presentà, sense èxit, a una oposició per a professor numerari de l’as­signatura de modelatge i buidat de l’Escuela Superior de Ar­tes Industriales de Granada. Quan tornà a terres valencianes, una vegada empadronat a Benimaclet, treballà a la fàbrica de ceràmica de Burjassot d’Antonio Bayarri, que després passà a dir-se Valencia Industrial, i va compartir un estudi a València amb altres escultors, com el català Julio Antonio i dibuixants, com Vicente Abad. Després de no poques penúries econò­miques —en una carta al pintor Joaquín Sorolla, datada el 1916, confessa que passa per una “terrible situación” per la manca d’un treball estable—, en l’any 1926 va guanyar, per oposició, la plaça de professor de ceràmica, buidat i mode­latge de l’Escola de Ceràmica d’Onda, recentment creada per la Diputació de Castelló. En aquella població de la Pla­na Baixa moriria, sobtadament, el 23 d’octubre de 1933, a l’edat de quaranta-set anys.

Gràcies a la premsa periòdica de l’època, és possible la reconstrucció d’una part de la trajectòria artística del nos­tre personatge, sobretot pel que fa a la segona meitat dels anys deu del segle passat. José María Martínez Ballester va presentar obra de manera regular als certàmens artístics més importants del moment, com les exposicions nacionals de pintura, escultura i arquitectura que se celebraven a Madrid (edicions de 1912 —quan va rebre una menció honorífica per un alt-relleu en guix, titulat Sacando la barca—; 1915, 1917 i 1922); les mostres artístiques organitzades pel Cercle de Belles Arts de València (1915 i 1917); i les de la Joventut Artística Valenciana que tenien lloc al claustre de la Universi­tat (1916 —medalla de segon ordre—; 1917 i 1918, també medalla de segon ordre), un col·lectiu del que formava part.

Pel que fa a la presència de Martínez Ballester en altres activitats expositives, en l’any 1915 va organitzar a València, junt amb el pintor Francisco Povo, una mostra que volia abastar qualsevol classe d’art decoratiu. També va col·laborar en l’exposició d’artistes aliadòfils a benefici dels legionaris es­panyols en l’exèrcit francés, que tingué lloc en l’any 1917, primer, al Palacio de Montijo de Madrid i, posteriorment, a les Galeries Laietanes de Barcelona —en aquells dies va sig­nar el “Manifiesto de la Liga Antigermanófila”, catedràtics, docents, polítics, etcètera—. A la seua ciutat natal, Sueca, només hi ha constància que va concórrer en una exposició col·lectiva celebrada a la Societat Artística de la localitat, amb motiu de les festes majors de setembre de 1918.

A més del mencionat alt-relleu Sacando la barca, els periòdics coetanis mencionen altres treballs escultòrics de l’artista nascut a Sueca: El vendimiador, Cap de gladiador, Pepica, els bustos dedicats a Rigoberto Soler (pintor), José Luis Estellés (crític d’art), Irene López de Heredia (actriu), Julio Blasco i Álvaro Pascual, però el que rebé més elogis fou Lo mestre Zarco —segons les fonts, també apareix com Sarco, Sarzo o Zarzo—, tots ells presentats al públic entre 1915 i 1818.

En el mateix camp de l’escultura, cal fer menció que en l’any 1917 es presentà als concursos d’esbossos per als monuments del poeta Ausiàs March i del pintor Ignacio Pinazo Camarlench (en aquest va rebre el segon premi). Ja en la dècada dels anys vint, junt amb l’escultor Víctor-Hi­no, feu la làpida mortuòria de l’industrial valencià Andrés Alfaro (1924).

Hi ha constància documental que Martínez Ballester col·laborà de manera ocasional en les revistes “Valencia” (1914, núm. extraordinari dedicat a Federico Mistral, un dibuix), “Be­llas Artes” (1917, dos articles), i “Renovación” (1917, un arti­cle sobre Pepino Benlliure) i el diari “El Pueblo” (1917, dos di­buixos sobre sengles obres de l’escultor francés August Rodin).

Malauradament, els únics testimonis gràfics que he po­gut localitzar de la seua obra, i que il·lustren l’article, són els dos dibuixos d’escultures de Rodin, a més d’un plat de ceràmica que representa una figura femenina acompanyada per un ésser mitològic, que feu en col·laboració amb l’artis­ta Luis Dubón (1932).

Nota final: Per a elaborar l’anterior ressenya, he desesti­mat, de manera cautelar, aquelles notícies periodístiques re­ferides a un personatge coetani de José María, escultor com ell, que la premsa d’aleshores identifica com “Andrés Mar­tínez Ballester” o “A. Martínez Ballester”, nascut a Madrid.