Els germans Serra Crespo, de Sueca. Un altre cas de la diàspora familiar de 1939

[Publicat al setmanari Suheca.com, 24 de juny i 1 de juliol de 2022]

Una conseqüència més, i no menor, del resultat de la Guerra Civil espanyola va ser la disgregació de famílies, en molts casos, sense remei, definitiva. El distanciament ge­ogràfic dels membres que les integraven, les arrels establides als respectius països d’acollida, la manca de recursos eco­nòmics necessaris per a trobar-se de nou, però, sobretot, la dura repressió exercida pel règim dictatorial franquista, foren factors determinants que impediren el retorn a casa i el rea­grupament dels qui partiren a l’exili per motius polítics. Un exemple del comentari anterior és el de la família suecana dels Serra Crespo, un cas ignorat per la historiografia local.

Mariano Serra Fos i María Rosa Crespo Aliño, ambdós naturals de Sueca, van contraure núpcies l’any 1886. Ell, fins aleshores, estava fadrí i, encara que venia d’avantpassats llau­radors, es dedicava a la venda de licors a la plaça del Mercat. Ella, filla i viuda de dos barbers, aportà al matrimoni un xi­quet de dos anys que li deien Leopoldo Pomar; també del primer marit havia donat a llum una xiqueta, però morí el 1885. Els fills que Mariano i María Rosa tingueren en comú foren Mariano (nascut el 1887), Isabel María (1891), José (1896), Vicente (1898) i Federico (1900).

Per determinats indicis interpretem que la vida quotidia­na de Mariano i María Rosa a la nostra localitat, emmarcada en una època de complicada conjuntura econòmica i social com fou la compresa entre els anys finals del segle xix i els inicis del xx, no els va resultar massa propícia. Pel recorregut cronològic dels domicilis on visqué la família abans d’anar-se’n definitivament de Sueca, cap a l’any 1912, es detecten sobtats canvis de fortuna. En casar-se es posaren a viure a la plaça del Mercat, per a residir després, seguint l’ordre cro­nològic, al carrer d’Utxana (en dues cases diferents), parti­da del Borx, camí d’Utxana, la Punta i, finalment, Serrano Marí (actual Forn Xiquet). Durant aquest període, Mariano va exercir les professions de licorista, corredor de grans i bo­tiguer. Malgrat les penúries patides, el matrimoni es preocu­pà de donar instrucció als fills i, com ells, tots van aprendre a llegir i escriure.

Ens resulten desconeguts els motius que obligaren a la nombrosa família dels Serra Crespo a emigrar de Sueca per sempre, un fet que degué ocórrer cap a l’any 1912, per a es­tablir-se, sembla ser, primer a València i, després, a Barcelona. Presumim que eixirien a la recerca d’unes oportunitats labo­rals i econòmiques que la nostra població no els podia oferir.

En anar-se’n de Sueca, els padrons d’habitants del nos­tre Arxiu Històric Municipal, que és la sèrie documental d’on s’han agafat les dades anteriors, deixen de facilitar-nos informació sobre la família. El contingut del text que se­guix es fonamenta en fonts d’allò més diverses: la sèrie dels quinque libri de l’Arxiu Parroquial de Sueca; els webs de la Fundación Pablo Iglesias, FamilySearch, Biblioteca Virtual de Prensa Histórica, Biblioteca Nacional de España i Cen­tro Documental de la Memória Histórica; a més dels llibres ‘El Diluvio’, la prensa y la Segunda República, de Gil Toll, i La llista maçònica. Indultats pels anarquistes durant la Guerra Civil, de Cèsar Alcalà.

A partir de les dades que ens proporcionen els esmentats papers s’han pogut confeccionar els perfils biogràfics, més o menys amplis, dels quatre membres del nucli familiar dels Serra Crespo que tingueren projecció pública, sobretot des de l’adveniment de la Segona República, és a dir, Mariano (fill), José, Vicente i Federico. De la resta tan sols hem tret en net, quan ja estaven arrelats a Barcelona, que Leopoldo exercia d’electricista l’any 1921, que María Isabel es va casar el 1922 i que Mariano (pare) va morir el 1930.

Els quatre germans Serra Crespo, fortament units per lla­ços familiars, però també per la defensa, des de la reflexió, el diàleg i la concòrdia, dels ideals republicans de progrés i llibertat, es veieren abocats a l’exili quan la situació a Barce­lona es feu insostenible els primers dies del 1939. Travessar junts els Pirineus i refugiar-se al solàrium d’Auterive (Hau­te-Garonne, France), un espai preparat per maçons francesos per a albergar refugiats espanyols membres de la maçoneria, seria el preludi de la diàspora familiar que, al cap i a la fi, com vorem, els va separar per a sempre. Allò que continua és la suma de notícies que hem sigut capaços de recopilar.

Mariano

MARIANO (fill). (Sueca, 21 de març de 1887-Santiago de Chile, Chile, 3 de setembre de 1960). Periodista, polític i sindicalista. Maçó.

En acabar els estudis d’ensenyament secundari, treballa a Sueca d’escrivent. En l’any 1912, d’acord una nota apareguda en el núm. 167 del setmanari local “El Sueco”, li concedixen la Cruz de Plata del Mérito Militar per la seua actuació en els successos de Cullera, ocorreguts en el passat mes de setembre, quan era comptador interí de l’Ajuntament suecà.

La següent notícia que tenim de Mariano l’ubica a Barcelona l’any 1927, on publica la novel·la Lo que cuesta un capricho (Ed. Bistagne). Des del 1929, i durant la dècada vinent, forma part de la redacció del diari republicà editat a Barcelona “El Diluvio”, un dels mitjans de comunicació més influents a l’àmbit polític català. Hi escriu sobre successos, crítica teatral o literària, tauromàquia, esports, etc.

Pel que fa a la política, Mariano va sempre de la mà del també suecà Eduardo Sanjuan Albi, periodista, com ell, d’“El Diluvio”. En el 1932 forma part del consell directiu del Partit Extrema Esquerra Radical i, en aquest mateix any, ocupa el tercer lloc en la llista de la candidatura de l’Aliança d’Extremes Esquerres amb el Partit Social Revolucionari per a la ciutat de Barcelona, sense èxit. Dos anys després, s’afilia al Partit Federal Ibèric, on milita el seu amic Sanjuan. Durant aquests temps impartix algunes conferències.

En l’any 1937, ja en plena Guerra Civil, el nomenen president del consell estatal del Partit Extrema Esquerra Federal i, per la mateixa època, és membre de la junta directiva del Sindicat Professional de Periodistes de Barcelona, adscrit a la UGT. Pocs dies abans de l’ocupació de Catalunya per les tropes rebels, quan es produix el gran èxode de republicans espanyols, passa la frontera francesa i es refugia, amb els seus germans, a Auterive, una població a prop de Toulouse.

El dia 4 d’agost de 1939, al port francés de Pauillac, Mariano s’embarca al vaixell de càrrega Winnipeg que, amb el finançament del Servicio de Evacuación de Refugiados Españoles (SERE) i la coordinació del poeta Pablo Neruda, transportà més de 2.000 exiliats polítics a Chile. El dia 26 del mateix mes atraquen a Arica, port xilé on descendix un reduït grup d’homes, dones i xiquets. La resta de passatgers, entre ells el suecà, ho farà a Valparaiso el 2 de setembre.

De l’estada a aquella nació sud-americana i fins a la seua mort, ocorreguda dues dècades després a Santiago de Chile, només sabem que va traduir del francés els llibres Magia de amor y magia negra. Escenas del Tibet desconocido (1940) i Místicos y magos del Tibet (1941), escrits per l’orientalista Alexandra David-Neel i publicats per l’editorial Ercilla de Santiago de Chile. En la dècada dels anys quaranta, quan ja era absent de terres catalanes, Mariano fou encausat a Espanya pel Tribunal Especial para la Represión de la Masoneria y el Comunismo. Mariano morí als 73 anys.

José

JOSÉ. (Sueca, 16 de març de 1896-Maracaibo, Venezue­la, 1964). Periodista, assagista i professor. Maçó.

Quan acaba els estudis de secundària, es matricula a la Universitat de València per a cursar la carrera de Filosofia i Lletres que, com reconeix ell mateix, no finalitza. De jove, viatja per algunes nacions euro­pees, residix a París i finalment s’instal·la a Barcelona. A la ciu­tat comtal forma part del grup d’intel·lectuals que encapçala el pintor uruguaià Rafael Barradas. Allà per l’any 1928 co­mença a treballar com a redactor al diari “La Vanguardia”, i en 1932 ingressa, com a soci, en l’Associació de Premsa Di­ària de Barcelona. Dos anys abans s’havia casat amb Teresa Gutiérrez Yáñez.

Després de set anys treballant per a la capçalera dels Godó, José es trasllada el 1934 a Madrid. Escriu cròniques parlamen­tàries, sota el pseudònim Andrés Fos, per al diari republicà barceloní “El Diluvio”, en la redacció del qual està el seu ger­mà Mariano. Aquesta tasca la compagina amb col·laboracions esporàdiques per al diari “Ahora” i les revistes “Crónica” i “Es­tampa”, totes de la capital de l’Estat. Durant aquesta etapa ma­drilenya s’afilia a la UGT i a l’Asociación Socialista de Madrid.

A punt d’acabar la Guerra Civil, passa la frontera francesa i troba refugi a la població d’Auterive junt els seus germans. Quasi un any després, amb Vicente i Federico, s’embarca al transatlàntic De la Salle, llogat pel Servicio de Evacuación de Refugiados Españoles (SERE), perquè els trasllade del port francés de Bordeaux a Puerto Plata, una ciutat costanera de la República Dominicana. Hi arriben el 23 de febrer de 1940. Per a José i Vicente l’estada a aquesta nació caribenya serà només d’uns quants mesos, ja que ambdós aconseguixen, mitjançant l’ajut de la Junta de Auxilio a los Refugiados Es­pañoles (JARE), un passatge al vaixell Mexique i el visat que els deixarà al port de Veracruz, a México, el 30 d’octubre de 1941. Mentrestant, a Espanya, el Tribunal Especial para la Represión de la Masoneria y el Comunismo l’encausa, in absentia, per la seua condició de maçó.

A México, viu a l’estat de Michoacan i a la ciutat de Méxi­co, sempre acompanyat pel seu germà Vicente. Publica els assaigs Senderos espirituales de Albéniz y Debussy (1944) i Un ensayo sobre la intimidad española: causas de la dispersión ibéri­ca (1945), ambdós en l’editorial mexicana Costa-Amic. Entre un títol i l’altre, en el núm. 10 de la prestigiosa revista “Qua­derns de l’exili” (Coyoacán, novembre-desembre de 1944), aparegué l’article “Record i lloança de Bernat i Baldo­ví”, un escrit ple d’enyor pels seus orígens on, a més d’elaborar un perfil biogrà­fic de l’autor d’El virgo de Visanteta, reivindica la nos­tra llengua i tracta amb es­pecial atenció la caracterís­tica fonètica dels suecans. En aquesta etapa s’afilia a la secció mexicana del PSOE i és membre de l’Asociación de Periodistas de México.

L’any 1948, José se’n va a Venezuela. Prompte s’ins­tal·la a Barquisimeto i comença a treballar com a professor al Liceo Lisandro Alvarado donant classe de literatura. Al mateix temps, és corresponsal del diari mexicà “Novedades” i escriu per a “El Universal”, un important diari de Caracas. És durant aquest temps que li donen la nacionalitat vene­çolana i l’Asociación de Escritores Venezolanos li edita l’as­saig Tres escritores larenses (Caracas, 1957), un recull de tex­tos que, anteriorment, havien aparegut en diverses capçaleres periòdiques d’aquell país.

Ja té la residència fixada a Maracaibo quan Ediciones Pa­raguachoa publica la seua novel·la Mi amigo Lavignac (Ca­racas, 1960), un text escrit, parcialment, en clau autobio­gràfica. Com que el llibre no arriba a distribuir-se, l’autor suecà fa pel seu compte una segona edició dos anys després (Maracaibo, Ediciones Papelera Comercial, 1962), que de manera significativa dedica a la memòria de Julián Besteiro i Indalecio Prieto. José mor als 68 anys.

Vicente

VICENTE. (Sueca, 17 d’abril de 1898-ciutat de Guatemala, Guatemala, 29 d’agost de 1958). Funcionari, periodista i agent comercial.

Abans d’esclatar la Guerra Civil Espanyola, és funcionari de l’Ajuntament de Barcelona. En l’any 1935 forma part de la junta directiva de l’Associació de Crítics Teatrals i Musicals de Barcelona (1935). Escriu per al diari madrileny “El Liberal”.

S’afilia, primer, al partit Esquerra Republicana de Cata­lunya; després passa a l’Agrupació Socialista de Barcelona. Fou membre de la UGT. El 1936, en començar el conflicte bèl·lic espanyol l’adscriuen a la sotssecretaria d’Armament.

En els primers dies del 1939, quan està a punt de cloure la guerra, s’exilia a França i resideix a Auterive, però al cap de pocs mesos, junt amb els seus germans José i Federico, s’em­barca al port de Bordeaux, a bord del transatlàntic De la Salle, cap a la República Dominicana, on arriba a Puerto Plata el 23 de febrer de 1940. Aquest vaixell de vapor va ser contractat pel Servicio de Evacuación de Refugiados Españoles (SERE). En arribar, les autoritats dominicanes l’envien a la ciutat de Santiago de los Caballeros. Allà, l’ubiquen en els primers moments a l’Hotel Brisas del Yaque, per a després allotjar-lo a un domicili particular de la mateixa ciutat, que compartix amb el seu germà Federico. Malgrat aconseguir el permís de residència a aquella nació caribenya, el 30 d’octubre de 1941 puja al vaixell Mexique amb destinació al port mexicà de Vera­cruz, passatge que abona la Junta de Auxilio a los Refugiados Españoles (JARE), com també ocorre amb el seu germà José.

A aquella nació americana residix a una ciutat de l’estat de Michoacan i, després, a México, districte federal. Exercix la professió d’agent comercial. Es manté fadrí i viu amb el seu germà José, fins que, en l’any 1946, es casa amb Beatriz Bernasconi, una dona divorciada, mestressa de casa. Es des­coneix quan trasllada la residència a Guatemala, país d’on era natural la seua dona. En aquell país va morir als 60 anys.

Federico

 FEDERICO. (Sueca, 20 d’abril de 1900-?, ?). Fou compta­ble, polític i camiser. Masó.

És assessor jurídic del Sin­dicato Único del Arte Fabril y Téxtil de Barcelona (CNT). En l’any 1933 és elegit president del Centre d’Acció Republicana de Catalunya del Districte VII. Dos mesos abans de la rebel·lió franquista el nomenen presi­dent del comité regional d’Es­querra Nacional de Catalunya (Izquierda Republicana); un moment que coincideix amb la fallida de la botiga de mer­ceria que regenta, amb la consegüent subhas­ta del mobiliari i peces de tela que hi contenia. Està casat.

En els moments im­mediats a la victòria dels franquistes, Federi­co creua els Pirineus i, amb l’ajut de maçons francesos, es refugia du­rant un temps a Au­terive junt els seus ger­mans. Amb José i Vicen­te, gràcies al Servicio de Evacuación de Refugia­dos Españoles (SERE), aconseguix un passatge a bord del transatlàntic a vapor De la Salle, que el 23 de febrer de 1940 els deixarà a Puerto Plata (República Dominicana).

Encara que, al principi, les autoritats dominicanes li as­signen un domicili a Santiago de los Caballeros, per decisió pròpia o obligat per les circumstàncies, Federico es trasllada a Ciudad Trujillo (actual Santo Domingo). Allà es guanya la vida fent camises. A la capital d’aquella república visqué en diversos domicilis fins que se li perd la pista l’any 1945. Serà en els anys quaranta quan és encausat, in absentia, pel tribunal espacial creat per la dictadura franquista per a la re­pressió de la maçoneria i el comunisme.