MANUEL GÓMEZ GÓMEZ (1827-1909) I ELS SEUS ANTECEDENTS PASSIEGOS

[Publicat en el llibre El molí del Passiego. Sueca, Falla Verge de Sales, 2018]

A la memòria de Paco Muñoz Carlos

El context immigratori

La Sueca comercial, industrial i empresarial del segle XIX segurament haguera estat distinta sense l’influx de diversos clans familiars procedents d’indrets llunyans i diferents àmbits culturals. Arribaren al llarg de la centúria anterior i els anys 20 de la següent atrets per la puixant economia arrossera que tot ho impregnava. La vila i el terme municipal s’havien convertit d’un temps ençà en una vertadera terra de promissió a conseqüència de la reducció a conreu de milers de fanecades, ermes fins aleshores. Aquelles persones van trobar ací l’oportunitat de supervivència que se’ls negava als llocs d’origen per conflictes polítics, canvis socials o crisis sistèmiques. Es convertiren en uns suecans més, feren pinya junt els nostres avantpassats, introduïren inusuals pràctiques mercantils, aportaren noves estructures organitzatives i, amb l’impuls d’unes circumstàncies favorables, ajudaren a deixar enrere models ancorats en usos i costums del passat.

En general, aquest fenomen demogràfic tingué poc a vore amb els moviments immigratoris que dues vegades a l’any reblien la població de treballadors temporers per a participar en les intensives feines del conreu de l’arròs. Mentre els primers, comerciants de professió i certa solvència econòmica, vingueren de terres distants en una època molt concreta, amb la intenció d’establir-se acompanyats per la família, els temporers acudien a la recerca d’un jornal diari, practicaven una migració de proximitat geogràfica només masculina d’un o dos mesos de durada i mancaven d’una especialització laboral concreta.

Tal com va ocórrer a altres punts d’Espanya, a mitja Europa i part d’Amèrica del Nord, uns quants clans francesos aplegaren a la vila de Sueca fugint del règim polític que sacsejà la nació veïna a partir de l’any 1789. És el cas dels llinatges Clavier, Bartet, Fourrat, etc. Però no hi ha que oblidar que durant tot aquest segle trobem francesos amb botiga oberta a la nostra vila, comerciant amb gèneres de tot tipus i prestant diners. És el cas, per exemple, dels Lapeyre, Gotany, Fenont. Lasala, Villaudri o Valier/Vallier. Els uns i els altres, sense excepcions, havien acumulat un considerable patrimoni al final del XVIII, a més d’un elevat estatus social.

La segona tanda de clans forasters vinguts a Sueca fou la dels maltesos als inicis del XIX. Encara que la presència d’individus de l’esmentada procedència era manifesta des dels temps llunyans de l’Edat Moderna, la major part va vindre en els anys immediats posteriors a l’ocupació britànica de l’arxipèlag de Malta el 1800. Marxarien d’aquelles illes de la Mediterrània central per temor a ser acusats de simpatitzar o de col·laborar amb les tropes franceses, allà aquarterades fins que els anglesos guanyaren la plaça. Als Borxa/Borja, Mifsut/Mifsud i Camalieri/Camilieri/Camilleri, únics llinatges maltesos establerts ací abans de l’entrada del segle, també amb botiga establerta, s’afegirien els Borbona, Cotaya/Cotayna, Gabriel, Abela, Galea, Siber/Siver i Busutil, per a anar incorporant-se de manera progressiva els Atart/Attart/Attard, Babó/Bavo, Tonna, Bezzina, Bárbara, Bel·lan...

La tercera i última onada dels clans familiars que aleshores s’instal·laren a Sueca sembla que es produí a partir de 1813. Eren originaris d’un sol nucli demogràfic, la vila de la Vega de Pas, a Cantàbria, i aportaren dos únics llinatges, López i Gómez. A causa de la secular dedicació a l’intercanvi comercial pertot arreu la península Ibèrica, pel costum de dur a pasturar els ramats fora dels seus predis i perquè des del descobriment d’Amèrica molts d’ells s’havien aventurat a creuar l’Atlàntic buscant fortuna, l’emigració passiega dels inicis del segle XIX cap a les nostres terres no hagué de resultar tan traumàtica com la dels francesos i maltesos. En realitat, la vida nòmada la tenien molt assumida.

Al marge del que s’ha dit, francesos, maltesos i passiegos presentaven altres característiques comunes. En arribar a Sueca es dedicaren al mercadeig de diverses manufactures, per a derivar després cap a altres activitats econòmiques més rendibles, com ara la gestió de propietats agràries i el préstec dinerari. Els membres del mateix clan tenien una estreta relació entre ells i les pràctiques endogàmiques familiars i comercials eren habituals: acostumaven a pactar matrimonis entre parents; consanguinitat que no es perdia a l’hora d’associar-se en empreses de qualsevol tipus. Després, en el decurs del temps, en tindre una situació econòmica consolidada, molts enllaçarien amb la noblesa i l’alta burgesia valenciana.

Manuel Gómez Gómez, el més recordat dels passiegos suecans pel seu carisma i per ser el propietari del complex moliner del carrer de la Mare de Déu, és una mena de paradigma d’allò que acabem d’afirmar. A les dues primeres generacions d’immigrants originaris de la vila de Vega de Pas dedicarem les línies següents.

Els primers immigrants passiegos

Malgrat les creences populars transmeses per la tradició oral, Manuel Gómez Gómez no formà part de la generació inicial de passiegos instal·lats a Sueca, ni fon son pare, Juan Antonio Gómez Oria, el primer individu nascut a la Vega de Pas en assentar-se a casa nostra. De seguida ho detallarem en la mesura que ens han permès els papers consultats.

La primera parella originària de la vila de la Vega de Pas que s’hi va establir de manera definitiva, si no apareixen documents que diguen el contrari, va ser el matrimoni format per Manuel López i Felipa Gómez Crespo en l’any 1813. La dona tindria uns 32 anys, eren pares, almenys, de dos fills de nom Gerónimo i Antonio, i exercien la professió de comerciants. En quedar-se viuda, Felipa consta com a cap de família en els padrons de veïns de l’època, on s’anota que mercadejava amb llenceria a la menuda i tenia domicili en una de les últimes cases del carrer de València.

De la resta de passiegos arribats en la segona dècada del segle XIX en sabem molt poc. A l’escassa i, de vegades, contradictòria informació aportada pels fons documentals que tenim a la mà, s’afegeix l’inconvenient de les nombroses ocasions que s’entrellacen idèntics prenoms i cognoms. Valga d’exemple el cas d’un individu solitari, Lorenzo Gómez Oria, mort a Sueca el 1861, als 70 anys, que no és germà d’un dels nostres protagonistes, Juan Antonio Gómez Oria, malgrat la coincidència dels dos cognoms, ser coetanis i dedicar-se al comerç.

També apareix documentat a Sueca el matrimoni Lorenzo Gómez Ruiz i Maria Sañudo Oria. Després de escorcollar per ací i allà, a dures penes hem pogut saber alguna cosa d’ells. L’home, de professió comerciant, vingué el 1816 als 23 anys i era cunyat de Juan Antonio Gómez Oria. María, la seua muller, havia nascut a Xàtiva i va morir a Sueca. La parella estigué empadronada a la plaça Major i al carrer de València. Tingueren almenys un fill, anomenat Juan Antonio.

Feta ja una lleugera aproximació a les tres onades de forasters de procedències llunyanes i esbossats altres tants nuclis familiars de la colònia passiega arribada a Sueca entre els anys 1813 i 1816, ara correspon centrar-nos en els perfils biogràfics de Juan Antonio Gómez Ória i el seu fill Manuel Gómez Gómez.

Juan Antonio Gómez Oria

Juan Antonio Gómez Oria fou batejat el 6 de juny de 1797 a la Col·legiata de Sant Felip (Xàtiva). S’establí a Sueca cap el 1814, quan tindria uns 17 anys. Segurament es posà a viure a la casa dels seus paisans, tal vegada oncles, Manuel López i Felipa Gómez, citats a l’apartat anterior. Els pares, Juan Bautista i Maria Liberata, nascuts ambdós a la Vega de Pas, eren comerciants. Traginarien entre Xàtiva, Tavernes de Valldigna, Cullera, Sueca i Alzira, població on tindrien fixada la residència de manera més o menys estable i on morí el marit el 1827. Els quatre fills haguts del matrimoni, seguint la tradició familiar, es van dedicar a les transaccions comercials: Manuel, el mateix Juan Antonio i les dues germanes, Isabel i Juana, dones de sengles tractants.

Juan Antonio es va casar amb Isabel Gómez Ruiz en lloc i data indeterminats; les fonts discrepen: unes indiquen Sueca, altres es decanten per Alzira. Isabel tenia dos anys més que el marit i era filla de Juan Antonio Gómez i María Ruiz de la Peña, oriünds de la Vega de Pas. En contraure núpcies Isabel, els pares li lliuraren un dot que entre roba, joies, terres i diners, va sumar la gens menyspreable quantitat de 3.969 lliures, 18 sous i 6 diners. Si l’estatus econòmic del nuvi era semblant, com tenia totes les traces de ser, quan Juan Antonio i Isabel van començar la vida en comú no anirien precisament amb una mà davant i una altra darrere, com especula la tradició que secularment ha circulat de boca en boca pels mentideros suecans. La parella sempre va residir a una casa ubicada a la fi del carrer de València, a prop d’un gran sequer de la seua propietat, conegut com el del Porxo.

Gràcies a la sèrie documental titulada “Matricula Industrial” que conserva l’Arxiu Històric Municipal de Sueca, podem fer-nos una idea dels negocis que va emprendre Juan Antonio des de la majoria d’edat fins a la mort, ocorreguda en 1854. D’acord els epígrafs on se l’inscriu i la data de l’exercici, són els següents: “comerciante” (1817), “botigueros de varear y especieros” (1819-1820), “tratantes” (1820), “pasiegos” (1825-27), “pasiegos y malteses” (1834-1835), “almazaras” (1835), “comerciantes de lenceria por menor” (1838-1839), “especulador en granos” (1845), “tratantes de caballos” (1845 i 1848), “tratantes en maderas del Reyno” (1846-1854) i “almacenistas de guano del Perú” (1852).

Continuant amb els llibres de la matrícula o contribució industrial, resulta xocant que Juan Antonio no aparega en cap epígraf entre els anys 1840 i 1844. Desconeguem els motius de la desaparició fiscal, però descartem que fóra per haver-se’n anat a viure a un altre lloc. Hi ha suficients arguments per a creure-ho així, perquè després de ser elegit regidor per la junta parroquial de veïns, va ser l’alcalde segon de la Corporació municipal suecana de 1840. A més, ell i la família continuaren registrats en els respectius padrons d’habitants durant el citat quinquenni. Alguna cosa important li hagué de passar perquè quan tornà al món dels negocis, el 1845, deixà de constar en les activitats basades en el comerç a la menuda per a figurar en altres de major envergadura econòmica.

Quant a la intensa activitat professional desenvolupada per Juan Antonio, estem en condicions d’aportar algunes curiositats. A partir de 1820, és a dir, des dels 23 anys, sempre es manté entre els majors contribuents en cadascun dels epígrafs on se li inclou, i en el repartiment per riquesa territorial que s’elabora el 1854, l’any de la mort, és el nové propietari amb renda anual més elevada i el quart si no comptabilitzem els terratinents:

Marqués de la Scala (terratinent) 203.832 rals de velló

Marqués de Jura-Real (t.) 133.546

Gerónimo Herviti (t.) 87.217

Marqués de Prado-Alegre (t.) 80.949

Joaquín Forés (t.) 49.856

José Marqués 48.882

Antonio Baldoví 48.467

Agustín Baldoví 46.107

Juan Antonio Gómez 45.255

Tal com acabem de comprovar, Juan Antonio sols figura registrat com a emmagatzemador de guano del Perú en el llibre de matrícula industrial corresponent a l’anualitat de 1852. No obstant, és possible que temptejara la distribució comercial de l’adob abans de la referida data, acostumat com estava a observar quines eren les necessitats de la gent de l’entorn, amb la intenció de satisfer-les i traure’n rasquit. Prompte detectaria que el comerç del guano anava ser un dels negocis de futur, per les grans expectatives generades en l’agricultura valenciana a partir de 1847, a causa de les propietats fertilitzants que aportava a les terres de conreu. Però, com vorem després, seria el seu fill Manuel qui, amb determinació, convertiria la iniciativa de son pare en una empresa ben rendible.

Juan Antonio Gómez Oria morí el 19 d’octubre de 1854 i Isabel, la seua muller, ho faria el 26 de desembre de 1872. Ambdós estan soterrats al cementeri municipal de Sueca. El matrimoni tingué deu fills, d’acord amb els llibres-registre de baptismes de l’Arxiu Parroquial de Sant Pere: Felipe María (Sueca, 29/VI/1818-Sueca,1820), María Isabel (Sueca, 22/VII/1821-Sueca, 14/X/1872), Benito (Sueca, 7/XI/1824-Sueca, 1851), Juan Antonio (Sueca,1825-Sueca, 26/I/1851), Juan Manuel (Sueca, 25/III/1827-Vernet-les-Bains, França, 26/VIII/1909), Andrés (Sueca, 12/XI/1828-Sueca, 1834), Tomasa María (Sueca, 25/IX/1831-Sueca, 1832), Lorenzo (Sueca, 9/IV/1833-Sueca, 1834), María Buenaventura (Sueca, 14/VII/1835-?,?) i Ruberta (Sueca, 1/VI/1839-València, 5/VI/1901).

L’escriptor i folklorista Joaquim Martí Gadea, en el llibre Tipos, modismes y cóses rares y curioses de la tèrra del Gé. Apendix o afetigó. Arreplegades y ordenades per un aficionat, molt entusiasmat de tot lo d’ella (València, 1906), va dedicar un deliciós “retall” a Manuel Gómez Gómez, on parla de son pare Juan Antonio. Paga la pena transcriure l’extracte següent:

“Pasiego (el) de Sueca. El pare [...] fon sense ducte ú d’aquells venedors ambulánts qu’en lo sigle pasát veníen molt per así, procedents ó naturals del vall de Pas, en les montanyes de Santander, del qual rebíen el sobrenòm de pasiegos els hòmens y pasiegues les dònes; [...] de simple venedor de puntilles, randes, encaixos y atres objèctes per l’estil, á la vòlta d’alguns anys se convertí en propietari de Sueca, ahon s’aveinà, deixant al seu fill rich poderós al morir, lo mateix qu’este deixará als seus el día que falte.”

Efectivament, això mateix és el que ocorregué. Juan Antonio diposità en Manuel, l’únic fill mascle que li sobrevisqué, la gestió d’una important fortuna que, amb una capacitat de treball sense límits, lideratge inqüestionable i una intel·ligència poc habitual, sabé incrementar de manera considerable, fins a ser un dels valencians més adinerats de l’època.

Manuel Gómez Gómez

Manuel Gómez Gómez nasqué a Sueca el 25 de març de 1827, com testifica el registre baptismal existent a l’Arxiu Parroquial de Sant Pere, del qual copiem el cos central:

“[...]. En veinte y cinco de Marzo del año mil ochocientos veinte y siete. [...] bautizé solemnemente á Juan Manuel Gomez, nacido á las cinco de la mañana del mismo dia, hijo legítimo de Juan Antonio Gomez y de Isabel Gomez. Abuelos paternos, Juan Gomez y Maria Ruiz de Oria; maternos Juan Gomez y Liberata Oria. Padrinos Juan Gomez y Isabel Gomez, á quienes previne [...]; la Padrina natural de Alcira, los demas de la villa de la Bega de Paz [...].”

El registre, per cert, il·lustra perfectament la dificultat que hem tingut a l’hora de confeccionar l’arbre genealògic dels primers passiegos establerts a Sueca. És un exemple de com s’entrecreuen els mateixos llinatges. Tal és el marasme que fins i tot l’escrivent permuta erròniament els cognoms de les àvies. En la mateixa fitxa comprovem que el nom de pila complet que els pares van posar al xiquet fou Juan Manuel, però serà de les poques ocasions que s’empra complet.

En el padró d’habitants de 1844, quan Manuel solament té 17 anys, s’anota que es dedicava al comerç. Precisament per la precocitat en el món dels negocis, sorprén un poc que en els anys següents a la mort de son pare, ocorreguda el 1854, quan ja s’ha protocol·litzat la partició dels béns del difunt, les activitats ressenyades en els llibres de matrícula industrial no figuren a nom propi, sinó al de les societats S.S. [Senyors] Gómez y Lliberós (1857-1860), primer, i Viuda de Gómez e Hijos (1861-1862), després. El cognom Lliberós que l’acompanya en la primera societat correspon a José Romualdo Lliberós Blanch, marit de la germana major, Maria Isabel. El cunyat, llicenciat en dret, era 7 anys major que ell, fou tres vegades alcalde de Sueca, diputat provincial durant una legislatura i un actiu prestador. En els quatre anys que ambdós van compartir negocis, únicament hi figuren com a tractants en fusta. En canvi, en els dos anys següents, quan la societat familiar consta com Viuda de Gómez e Hijos, a part de comerciar en fusta, apareixen en els epígrafs d’especuladors en guano i en grans, farina, oli i vi comú, en el darrer cas associats amb Germán Tarazona. Els descendents de Manuel recorden una sucosa anècdota sobre la qüestió de la venda de guano, transmesa oralment de generació en generació, que narrem tot seguit.

Poc després d’estendre’s el comerç dels excrements que produïen les aus de les illes Chincha (Perú), la companyia de Thomas Trénor Keating, un empresari irlandés resident a València, aconseguí la concessió de la importació del fertilitzant gràcies als contactes amb l’empresa anglesa que controlava el mercat mundial del guano. En ser conscient dels guanys que aquella empresa podia reportar, tot seguint la visió comercial de son pare, Manuel demanà una entrevista amb Trénor perquè el nomenara agent de vendes en exclusiva del preuat adob. Durant l’encontre, mentre Manuel anava detallant quines eres les seues pretensions, l’interlocutor l’observava, l’escoltava i callava. Quan aquell acabà de parlar, Trénor, seriós, segur de si mateix, li digué:

“—La propuesta la encuentro acertada. Puede reportar grandes beneficios a ambas partes. Me gustan las personas con iniciativas, pero convendrà conmigo que usted no es la persona idónea para tratar este negocio... --comentà, segurament, pel mode de vestir o per la forma d’expressar-se de Manuel--. No perdamos más el tiempo... ¡Que venga a hablar conmigo su principal!

—Perdone, senyor Trénor --sense ofendre’s, respongué ufà el passiego--, pero ‘mi principal’... yo soy.”

Aclarit el malentés, continuaren xerrant d’idees i projectes una llarga estona. Aquella reunió encetà una llarga amistat i grans beneficis econòmics per ambdós empresaris amb el negoci de la distribució i venda del guano. Unes dècades després, fins i tot, les famílies arribaren a emparentar matrimonialment.

A partir de l’any 1863 Manuel caminarà empresarialment sol, llevat d’algun cas puntual, com quan va tindre part en la Societat Vicente Martínez, Gómez y Cía per a gestionar un carro de transport de tres cavalleries en la temporada 1873-74 i, en la següent, per a especular en grans. L’esmentat soci, Vicente Martínez y Peris, fou un advocat i polític moderat que arribà a ser diputat a Corts espanyoles durant tres legislatures i, en retirar-se de la política activa, es dedicà a l’agricultura.

Els negocis que mantindria Manuel des de 1863 fins a un parell d’anys abans de morir el 1909, van ser pràcticament els mateixos que els de la segona etapa de son pare —és a dir, emmagatzemador de fusta, especulador en grans i tractant en guano—, més els de prestador i industrial de molinatge d’arròs i farina; amén de la gestió directa o indirecta de les innumerables finques rústiques que adquirí, en uns casos per compra directa i, en altres, per execució hipotecària si la quantitat prestada no li era retornada en el termini establert. Així mateix, en la darrera dècada del segle XIX va ser propietari d’un teular situat a la partida de la Portera.

Només podem ser conscients de la febril activitat econòmica duta a terme pel passiego durant la segona meitat del segle XIX, si consultem la sèrie “Protocols Notarials” de l’Arxiu del Regne de València. És inabastable la quantitat de documents on intervé, sobretot els redactats en casa del notari de Sueca Domingo López: compres, vendes, lloguers, hipoteques, reconeixements de deutes, etc.

Després d’una llarga experiència en el conreu arrosser i el comerç de cereals, Manuel s’incorporà de ple en la indústria del molinatge, una activitat que li va reportar grans guanys econòmics. L’11 de febrer de 1866, davant el notari de València Gabriel Brusola Brian, formalitzà la compra del conjunt industrial que posseïen els germans Santiago i Catalina García Clavero entre la placeta dels Molins i el camí a Riola. El conjunt el formaven el molí fariner i arrosser anomenat de Vercher, els molins fariner i arrosser de Propis de la Vila, i el molí arrosser titulat d’Iborra. Per les referides propietats i alguns espais auxiliars, com un sequer, una llotja, un ventador, etc., així com una fanecada de terra de secà extramurs al costat de les muralles, el passiego va abonar 770.000 rals —pagà 255.400 en bitllets del Banc d’Espanya, 475.065 en monedes d’or i plata “de bona qualitat” i la quantitat restant en moneda corrent per a redimir censos, hipoteques i obligacions contretes anteriorment—. Ja en plena possessió de les esmentades instal·lacions, per motius que desconeixem, i si hem de fer cas als llibres de matrícula industrial de l’època, fou el cunyat José Romualdo Lliberós Blanch, qui s’encarregà de gestionar-les en les temporades 1866-67 i 1867-68. Tanmateix, en els anys centrals de la dècada de 1880 la gestió dels molins estigué en mans d’arrendataris.

Pel que s’entreveu en el document de compravenda dels molins, les construccions i els artefactes adquirits no presentaven un estat massa òptim, excepte el molí d’Iborra. És per això que el nou propietari començà de seguida a incorporar millores, no sempre acceptades de bon grat per la resta dels industrials moliners, generalment pels drets d’ús de l’aigua de la séquia Major. Ja en l’etapa final de la vida, Manuel Gómez va encomanar el mestre d’obres Timoteu Andrés el replantejament global del complex. Presentat el projecte a l’Ajuntament en l’any 1905, l’obra restaria pràcticament finalitzada dos anys després, tal com hui la podem admirar i enorgullir-nos-en.

Si adés s’ha dit que Manuel s’incorporà de ple a la indústria del molinatge en l’any 1866, és perquè un any abans, el 15 de gener de 1865, ho havia fet parcialment en adquirir a Francisco Erviti y Zabalza, una sisena part dels molins arrosser i fariner, el sequer, el cano i la séquia titulats de Múzquiz. La resta de construccions, espais i drets de les referides instal·lacions els aconseguí tindre en ple domini el 5 de novembre de 1897, després de comprar-les a diversos membres de la família Erviti. Però les aparences indiquen que en l’operació immobiliària jugà el paper d’intermediari, perquè dos anys més tard, el 25 d’octubre de 1898, va vendre la totalitat del complex industrial a la Comunitat de Regants de Sueca per la mateixa quantitat que havia invertit en les dues compres, més les despeses de registre, gestió, millora i neteja de les instal·lacions. L’operació va sumar 64.510 pessetes i 13 cèntims.

Perquè el lector es faça càrrec d’allò lucratius que eren negocis del passiego, pocs exemples poder ser tan indicatius com la relació dels propietaris residents a la localitat amb més quota tributada en l’any 1888:

Manuel Gómez Gómez (61 anys) 12.975,76 pessetes

Agustín Baldoví Beltrán (63 a.) 4.583,41

José Beltrán y Diego (50 a.) 2.712,88

Manuel B. Lliberós Gómez (34 a.) 2.007,64

Enrique Lliberós Gómez (37 a.) 1.930,69

Salvador Ferrando Fos (59 a.) 1.785,59

Juan Antonio Lliberós Gómez (41 a.) 1.718,76

Mariano Ruiz Falcó (73 a.) 1.621,58

Com veiem, resulta abismal la diferència de la quota que abona Manuel Gómez i la resta de contribuents. Manuel triplica els tributs abonats pel segon, Agustín Baldoví Beltrán, industrial moliner com ell, i la mateixa quantitat que la suma dels cinc que el segueixen. És significatiu, també, que en els primers llocs hi figuren tres nebots, fills de José Romualdo Lliberós Blanch i Isabel Gómez Gómez, ocupant el quart, cinqué i seté llocs.

El caràcter ambiciós, inconformista i competitiu del passiego, al marge de la suposada “malaltia corrosiva” que ens referirem després, no li deixarien massa temps per a conrear unes altres aficions, més enllà de l’activitat frenètica que dugué en el món dels negocis. No obstant això, les poques ocasions que el trobem participant de la vida associativa del poble ho hagué de fer, necessàriament, de manera intensa pels càrrecs de relleu que va ocupar en l’administració municipal. Fou tres vegades alcalde de Sueca en representació del partit moderat, cadascuna d’elles en diferents circumstàncies polítiques, però sempre convulses. La primera, de 1872 a 1873, en ser elegit per votació popular, tot coincidint amb el regnat d’Amadeo I —els fets de més si relleu durant el mandat foren la projecció i fundació de l’Institut Lliure de Segon Ensenyament, els intents fracassats de traslladar a una altra data la festivitat de Nostra Senyora de Sales, perquè no coincidira amb la sega de l’arròs, i una iniciativa municipal per a promoure l’escriptura d’una història de la població—. La segona, el 1874, nomenat pel governador civil de la província quan esmorteïa la I República —davant l’amenaça de les tropes carlines, en aquest període la màxima preocupació de l’Ajuntament va ser vetllar per la seguretat ciutadana—. I la tercera i última, de 1886 a 1887, per disposició de la reina Maria Cristina a l’inici de la Regència —combatre la crisi arrossera, fortificar el riu Xúquer i reparar l’empedrat d’algunes vies públiques van ser els majors maldecaps de la municipalitat d’aleshores—.

El segon mandat de Manuel al capdavant de l’Ajuntament finalitzaria prompte. Al cap quatre mesos i mig de la designació va ser destituït pel governador civil de la província. La separació del càrrec per la presumpta pèrdua de confiança del superior, vés a saber els motius, té tota la traça de ser fictícia. Hi hagué gat en sac: la mateixa ordre governativa que li retirava la vara del comandament municipal, el nomenava primer tinent d’alcalde. Però l’afer tingué més recorregut. D’una banda, perquè l’elegit pel governador per a substituir-lo en l’alcaldia fou el seu cunyat José Romualdo Lliberós Blanch, com hem vist, soci en algunes iniciatives empresarials; i de l’altra, perquè l’escollit per al càrrec de segon tinent d’alcalde va ser Juan Antonio Lliberós Gómez, nebot i fill, respectivament, d’ambdós.

La “malaltia corrosiva” que en un moment donat afirmà tindre el passiego, encara que la certificaren documentalment dos metges, no ens l’acabem de creure. Sospitem que la va al·legar per a escapolir-se d’una activitat cívica que li resultaria incòmoda. L’afer succeí arran de l’entrada a la vila de les tropes carlines comandades per Sierra Morena, el 2 de març de 1874. Allò va motivar la reorganització de la Milícia Nacional de la localitat. El dia 22 del mateix mes, per votació popular entre els milicians voluntaris, Manuel va ser elegit capità de la 5a Companyia, un càrrec de responsabilitat que demanava quasi dedicació exclusiva per les turbulències polítiques i socials del moment. Només nou dies després de l’elecció presentà un escrit renunciant al càrrec amb el pretext que era major de 45 anys i que patia d’herpes. La malaltia la va justificar amb un certificat signat per dos llicenciats en medicina, on deien que un herpes corrosiu en les parts íntimes “l’impossibilitava quasi sempre dedicar-se a treballs propis de la indústria obligant-lo a estar al llit”. Les instàncies superiors, és clar, de seguida li admeteren la dimissió, com anaven a dur-li la contrària a l’home més influent del poble? La malaltia, si en realitat va existir, no fou obstacle perquè tornara a ser alcalde de Sueca altres dues vegades i perquè continuara mantenint una intensa activitat empresarial, pràcticament fins al mateix dia de la mort.

Mal que el nostre protagonista s’abstinguera de participar en la vida associativa de la població, al marge de la política local en els períodes que acabem de vore, això no significa que deixara de col·laborar quan ho creia necessari o se li demanava. En les actes de les sessions capitulars de l’Ajuntament de Sueca ha quedat constància escrita de les vegades que la Corporació municipal li va agrair el seu generós altruisme. En els anys 1885 i 1890, li dóna sengles vots de gràcies per cedir el magatzem on s’instal·là un hospital provisional quan les epidèmies colèriques envaïren la població o amenaçaven de fer-ho. En l’any 1900, en una ocasió per adquirir la roda intramurs del molí de Martínez i facilitar així la urbanització de la zona; i en una altra per realitzar treballs de millora en la séquia Major al pas pel nucli urbà. Finalment, en l’any 1902, per la cessió gratuïta d’uns terrenys amb la finalitat de construir barris obrers.

Manuel Gómez havia contret núpcies amb la jove suecana María Dolores Fos Cebolla a l’església parroquial de Sant Pere de Sueca, el 9 de gener de 1859. Ell tenia 31 anys, ella només 20. El matrimoni es posà a viure en la casa número 9 del carrer de València i tingueren nou fills: Manuel Ricardo (nascut en 1861), Isabel (1862), Dolores (1864), Juan Antonio (1866), Consuelo (1868), Rosario (1872), Alfredo (1876), Francisco (1880) i María (1883), descendència que, amb una situació econòmica envejable, emparentarien amb la noblesa, l’alta burgesia i acabalats propietaris.

Al sendemà de la mort de Manuel Gómez Gómez, ocorreguda al balneari francés de Vernet-les-Bains el 29 d’agost de 1909, mentre prenia aigües termals, el diari Las Provincias li dedicava una extensa nota necrològica plena d’epítets laudatoris com “treballador infatigable”, “símbol de l’home fort”, “comerciant de serietat”, “modest i afable”, “lluitador” o “un exemple a imitar”. Epítets que acomiadaven, com s’ha pogut comprovar, un home excepcional.

No obstant això, posats a especular, estem segurs que d’haver pogut triar la semblança que li definira la trajectòria personal, Manuel s’haguera decantat per la quarteta publicada per Joaquim Martí Gadea en l’any 1906, a la fi del “retall” abans mencionat. Diu així:

“És el Pasiego de Sueca

un ricajo poderós,

que feu la sehua fortuna

sent actiu i laboriós".

Al cap de quatre mesos de l’òbit, la viuda i la resta de fills i néts encara residents a Sueca, sol·licitaren a la Corporació municipal la baixa en el padró d’habitants de la ciutat, però a pesar de l’absència física definitiva, les successives generacions d’aquells descendents de la vila de la Vega de Pas han demostrat amb fets que a Sueca l’han tingut, la tenen i, sense cap mena de dubte, la tindran sempre al cor, per molts anys que passen.