RECUPERACIÓ DE BERNAT I BALDOVÍ

[Comunicació llegida el 14 de maig de 2025, dins

de la “I Jornada d’Estudi sobre la Renaixença:

reptes ac­tuals”,

celebrada a la Facultat de Filologia, Traducció

i Comunicació de la Universitat de València]

Bon dia i salut.

Els organitzadors d’aquesta jornada em demanen que parle sobre el punt en què es troben, actualment, els estudis referents a Josep Bernat i Baldoví i la seua polièdrica produc­ció literària, i també de quina manera es podria incardinar l’autor de Sueca en els orígens de la Renaixença valenciana.

En la intervenció intentaré ser el més objectiu possible, encara que no sé si podré. Vos demane comprensió. Porte inoculat el virus bernatibaldovinià més de tres dècades, però no patiu per mi: són microorganismes benignes amb els que mantinc una relació afectiva. En els darrers temps els esti­me tant que els subministre unes bones dosis de complexos vitamínics que els ajuden a fer-se fadrins, a enfortir-se i a reproduir-se.

Patologies incurables a banda, faré, ja, spoiler als requeri­ments dels organitzadors de la jornada. En resposta al primer, és a dir, al de l’estat actual dels coneixements que tenim de l’autor suecà, no tinc cap dubte que malgrat el temps trans­corregut des de la mort de la nostra musa, i a determinades accions dutes a terme que ara detallaré, se’l coneix poc i ma­lament. Han sobrat malvolences i prejudicis. Contràriament, ha mancat investigació.

Pel que fa als vincles de Bernat i Baldoví amb la Renai­xença, fóra erroni caure en pronunciaments mentrimentres no s’estudie a consciència l’escriptor suecà, perquè crec que encara queda molt que raure.

Puc entendre la complexitat del nostre personatge a l’hora d’interpretar-lo. Si als quefers d’advocat, jutge, polític, poeta, periodista i autor teatral afegim la diversitat de papers on dei­xà testimoni i la dispersió d’aquestos; que signava els escrits amb nombrosos pseudònims; que era carismàtic, capriciós, irreverent, familiar, caòtic, obsessiu i voluble; que tenia una salut mental feble; que allà on anava alçava polseguera; i que fou controvertit i qüestionat en vida i després de mort...; no és debades que ens haja arribat una imatge deforme que cal combatre encetant noves línies d’investigació, sense prejudi­cis, premisses o corrents d’opinió que condicionen el resultat final, com generalment ha ocorregut.

A Josep Bernat i Baldoví se l’ha intentat recuperar en di­verses èpoques, sense que, com he dit, el temps transcorre­gut i les accions mampreses hagen canviat substancialment la impressió que s’hi té d’ell i de la seua producció literària.

Una exempció. Amb la sarsuela Los pastores de Belén no cal parlar de recuperació. Des de l’estrena, allà per l’any 1856, fins a hui, no ha deixat de representar-se en espais teatrals de forma intermitent o continuada. Així ocorre a les poblacions d’Oriola, Venta del Moro, Rafal, Vila Joiosa o Caudete. Al respecte, fa un poc més d’una dècada que Ginés Gea publi­cà un llibre titulat Los pastores de Belén. Tradición, historia, partituras, libreto, gentes que lo hicieron.

Tots aquests intents de reivindicació o recuperació s’han fet amb les millors de les intencions. Sí, és cert. Però llevat d’alguns treballs puntuals dels últims temps, els redits han estat minsos.

La memòria de Bernat i Baldoví es va mantindre entre el terç final del segle xix i la segona dècada del xx, gràcies a Pasqual Pérez i Rodríguez, Rafael Ferrer i Bigné, Enrique Pérez Escrich, Constantí Llombart i Joan Baptista Granell.

L’any 1867, tres després de la mort de Bernat i Baldoví, uns quants amics seus, al cap dels quals estava Pasqual Pérez i Rodríguez, fastiguejats pel ràpid oblit en què havia caigut, publicaren una corona fúnebre amb un panegíric escrit pel mateix Pérez, i catorze poesies compostes per literats de ten­dència progressista, els coneguts com poetes d’espardenya. Un any més tard, entre 1868 i 1869, seria l’erudit Rafael Ferrer i Bigné, qui va publicar a la revista quinzenal barcelonina Lo Gay Saber, en tres lliuraments, una encomiàstica biografia.

En la tercera edició del llibre autobiogràfic El frac azul, publicada l’any 1875, l’autor, Enrique Pérez Escrich, va afe­gir quatre interessants capítols on parlava sobre l’estada de Bernat i Baldoví a Madrid i una visita a Sueca que feu quan aquest estava ja molt malalt.

Dos anys després, Constantí Llombart, tornà a editar, ara com a monografies, els setmanaris La Donsayna, El Ta­balet i El Sueco, totes tres edicions datades l’any 1877. A les pàgines preliminars d’El Tabalet va incloure uns apunts bi­ogràfics de Bernat i Baldoví, un text que incorporaria, amb poques modificacions, al diccionari bio-bibliogràfic Los fills de la Morta-Viva, publicat a València l’any 1879.

Val a dir que tant el text de Rafael Ferrer i Bigné, com el de Constantí Llombart, van beure d’una única font, la de Pasqual Pérez i Rodríguez, sense noves aportacions substan­cials. Amb Granell hi canvià la cosa. Ell va estar treballant incessantment durant tres dècades perquè Bernat i Baldoví no fora oblidat.

Joan Baptista Granell entra en escena en la dècada dels anys vuitanta del segle xix. Durant els trenta anys vinents, no tin­dria més obsessió que reivindicar la memòria del literat. Ell fou l’ànima mater, l’any 1885, dels actes de col·locació d’una làpida en la casa on va nàixer, així com de l’edició d’una corona poètica dos anys després, paper on, llevat d’alguna excepció, tampoc es feren l’ànim de participar els poetes cultistes, els de guant. Granell també escriuria una extensa biografia de Bernat i Baldoví, publicada sota el pseudònim Jaime Bazán Gaudiel.

El gènere literari on Bernat i Baldoví va rebre contínues mostres de reconeixement, implícit si més no, que s’allargaren durant el darrer terç del segle xix, fou en les composicions poètiques de caràcter satíric. Els seus epigrames i epitafis, de to picant i acerada crítica política, però també els romanços, les tonades, les coples, etcètera, es reproduïren, millor dit inundaren, aquelles antologies de versos que tanta acceptació popular tenien aleshores: parle de l’Album de Momo, Museo epigramático, El mundo riendo, Mil y un epigrames catalans, Los trovadors moderns, Niu d’abelles, etcètera, compartint es­pai amb els poetes més cèlebres del moment. Aquells versos també ocuparen llibres de lectura escolars, com El buen ha­blista; i per descomptat en la premsa periòdica de tot arreu l’Estat espanyol i en capçaleres de Cuba, Perú, Veneçuela, Uruguai, Costa Rica, Mèxic, Xile, etcètera. Raó tenia Joan Fuster quan escriví “pocs escriptors valencians del segle xix tingueren tanta fama ni van ser tan llegits com ell”.

No m’hi allargaré més. Si tinc la sort que me’l publiquen, podreu comprovar-ho en un treball de recerca que es titu­larà Picardies, insolències i desficis de Josep Bernat i Baldoví. Col·lecció de poesies satíriques curtes de la musa més descara­da de la ribera del Xúquer. En aquest recull pretenc acom­plir un mandat de Fuster, que en una ocasió, referint-se a la Musa del Xúquer, va escriure: “Una tria de textos seus faria un gran favor a la seua memòria, si algú tenia tacte en fer-la i publicar-la”. Jo no he fet més que agafar-li la comanda.

Serà a partir de 1905 quan Granell, amb l’ajut de l’im­pressor Máximo Juan, començà a editar els textos del festiu poeta, una tasca que es va allargar fins a l’any 1916. Al meu parer, un dels fets més importants d’aquesta iniciativa fou la localització i publicació d’Un ensayo fet en regla ó Qui no te la vespra no te la festa, una peça teatral inèdita fins aleshores.

Com que la idea era publicar tots els seus títols, en arri­bar a El virgo de Visanteta, Màximo Juan i Granell es troba­ren amb la tessitura de com impremtar-la sense tindre pro­blemes. D’acord el que relata Soler i Godes, primer parlaren amb l’alcalde que els va facturar al governador; aquest els va remetre al president del Consell de Ministres, que era el con­servador Antonio Maura. El president autoritzà la publica­ció d’El virgo de Visanteta, però posà condicions: que es fera una edició restringida i que, a ell li reservaren tres exemplars.

Certament la nova edició d’El virgo de Visanteta tingué una tirada molt curta, només se’n feren 69 còpies.

En el centenari del naixement de Bernat i Baldoví, l’any 1909, amb la connivència de la corporació municipal sue­cana, s’organitzaren els primers jocs florals celebrats a la ca­pital de la Ribera Baixa; es traslladaren, des de València al cementeri de la localitat, les despulles mortals seues i les de la seua dona, Juliana Artal; hi hagué representacions teatrals; s’inaugurà el monument sufragat per Francisco Peris Menc­heta; i es va traure el setmanari d’informació local El Sueco.

En l’any 1912, tots dos, Granell i l’impressor Juan, van promoure la segona edició, ara ampliada, de la corona po­ètica de 1887 on, per fi, Teodoro Llorente i els seus es van decidir a participar.

Perdoneu-me si m’he esplaiat detallant el que hi feu Joan Bta. Granell, però no tinc cap dubte que sense la pertinaç tasca que va portar per a difondre Bernat i Baldoví, ara es­taríem parlant d’una cosa ben diferent.

A la ciutat de València, el primer centenari també es va celebrar amb reedicions d’algunes obretes a El Cuento del Dumenche; la societat L’Antigor descobrí una làpida comme­morativa a l’edifici on morí Bernat i Baldoví a València; i la premsa de la capital valenciana donà una ampla cobertura mediàtica a l’esdeveniment, on alguns articulistes comença­ren a modificar, en positiu, el concepte que s’hi tenia dels seus escrits, però sempre seguint els postulats dels anteriors articles de fe, sense encetar línies d’investigació.

En definitiva, després de la immensa feina feta per Gra­nell i altres perquè es reconegueren els mèrits de la Musa del Xúquer i facilitar la consulta de la seu obra, les rendes foren minses, però, tira, toca, algo es algo.

Les dècades següents —les compreses entre el final del regnat d’Alfons xiii i la dictadura de Primo de Rivera, la II República i el règim franquista—, passaran sense avanços significatius quant la memòria del suecà.

Durant aquest llarg període la revista Nostre Teatro, de l’editorial Carceller, publicà un número monogràfic amb tres comèdies; la revista barcelonina Nandú va reproduir El virgo de Visanteta en les seues planes; i el setmanari suecà El Anunciador Comercial feu una reedició de La Donsayna.

Com no podia ser d’una altra manera, els bibliòfils Ge­novés, Aguiló, Navarro Cabanes, Martínez Ortiz i Ribelles van incloure Josep Bernat i Baldoví en els respectius com­pendis bibliogràfics.

Durant aquestes dècades, la flama bernatibaldoviniana no s’apagà gràcies a les contribucions d’Enrique Malboysson, Francesc Almela i Vives, Enric Soler i Godes i Joan Fuster, preferentment en articles i opuscles sobre temàtica fallera i periodística. Així mateix, s’incorporaren perfils bio-bibliogrà­fics de la nostra musa en diccionaris, enciclopèdies, com­pendis de literatura i llengua, etcètera, val a dir que sense massa fortuna, per breus o desencertats.

Resulta simptomàtic comprovar que, mentre els primers textos que Soler i Godes i Fuster van escriure sobre ell foren molt càustics, a mesura que passaren els anys i conegueren millor la seua producció literària, aqueixa causticitat anà su­avitzant-se, fins a canviar els postulats de manera radical el primer, i demanar-hi més estudis el segon.

Quan el règim franquista agonitzava, el mateix Fuster i Jo­sep Palàcios, dins de la col·lecció “Lletra Menuda”, van editar els setmanaris La Donsayna i El Tabalet i la comèdia L’aguelo Po­llastre. Un poc més endavant traurien El virgo de Visanteta i Pas­cualo y Visanteta en una monografia. Els cinc títols mencionats foren els primers que es reproduirien en edicions facsimilars.

Dels primers anys democràtics cal destacar la publicació de quatre monografies on els autors contextualitzaren Bernat i Baldoví en la Renaixença, de mode dispar i fortuna desi­gual, amb plantejaments que en alguns casos la bibliografia posterior ja ha revisat. Paga la pena que les mencione, en­cara que se les sabeu de memòria: La prensa valenciana en su aportación a la “Renaixença”, de David Cervera Bañuls; El sector progressista de la Renaixença valenciana, de Manuel Sanchis Guarner; Els orígens de la Renaixença valenciana, de Vicent Simbor; i Els inicis del teatre valencià modern 1845-1874, també de Sanchis Guarner.

En l’esmentat període, ja sense la censura franquista, el text d’El virgo de Visanteta va tindre un ressò popular extraordinari i no només per les reedicions en format de llibre. Dues adap­tacions cinematogràfiques —dirigides per Vicente Escrivà, amb guió del suecà Toni Fos—; i dues versions teatrals lliures, —l’una d’Albert Boadella i l’altra, un musical produït per Lluís Miquel Campos, guió de Josep Gandia Casimiro i música del també suecà Enric Murillo—, motivaren, per a bé o per a mal —crec que per a mal—, un inusitat interès per Bernat i Bal­doví. M’incline a pensar que per a mal, perquè considere que contribuïren a identificar-lo, més encara, com a autor de textos procaços i, subsidiàriament, es llevava importància a la resta de la seua obra. Li donaren visibilitat, sí, però ¿a quin preu?

Un paper fonamental en la recuperació de Bernat i Bal­doví fou el que va jugar a finals dels anys setanta i principis dels vuitanta, la Llibreria París-Valencia, en traure al mer­cat, també en facsímil, una dotzena de títols del suecà, uns exemplars que, per qualitat d’impressió i baix preu, tingue­ren una divulgació extraordinària.

D’aquesta època, perquè van aportar noves perspectives, destacaria diversos articles publicats en llibres d’autoria col·lectiva i revistes especialitzades.Pel que fa a aspectes teatrals es­taven signats per Rossana Cantavella, Josep Lluís Sirera i Biel Sansano; sobre la premsa periòdica, Josep Lluís Ribes; i sobre literatura fallera, Enric Soler i Godes i Josep Lluís Marín.

L’organització del congrés “Bernat i Baldoví i el seu temps”, celebrat a Sueca l’any 2002, marcarà un abans i un després quant a la consideració acadèmica de l’autor suecà. L’esdeveniment va estar organitzat per l’Ajuntament de Su­eca amb la col·laboració de diverses facultats i instituts de la Universitat de València. Alguns dels prejudicis que s’hi tenien quedaren invalidats gràcies a les aportacions dels po­nents Josep M. Fradera, Pere Anguera, Ignacio Ballesteros, Albert Rossich, Miquel Nicolàs, Josep Lluís Sirera, Anna Aguado, Ferran Archilés, Manuel Martí i Vicent Simbor, i la contribució de dinou comunicacions d’estudiosos, com ara Germà Colón, Carolina Tarrazona, Abel Guarinos, Rafa Roca o Biel Sansano.

Carolina Tarazona, també en l’any 2002, va publicar el llibre La utopía de un liberalismo postrevolucionario. El conser­vadurismo conciliador valenciano, 1843-1854, on per primera vegada s’intenta explicar, sense idees preconcebudes, el com­plicat posicionament polític de Bernat i Baldoví.

Però les tasques de preparació del congrés començaren quatre anys abans. Per a facilitar la consulta de papers escrits per Bernat i Baldoví, vaig promoure la publicació en facsí­mil de les primeres edicions dels seus textos. La recopilació aparegué en huit toms sota el títol Obra completa; l’edità la Impremta Palacios i la va patrocinar l’Ajuntament de Sue­ca. Als subscriptors se’ls va obsequiar amb la transcripció del manuscrit, parcialment inèdit aleshores, que du per títol Epigramas de Cuaresma.

Amb el mateix propòsit d’animar el congrés vaig elabo­rar dues bibliografies, una detallava les edicions dels llibres de Bernat i Baldoví, i l’altra feia una recensió crítica —ara la veig molt pobreta—, dels llibres i articles que parlaven del nostre autor. En l’any 1999, José Luis Bernabeu va publicar una acuradíssima traducció al castellà d’El virgo de Visanteta, que malauradament no tingué la difusió deguda.

A l’empara de l’edició en paper de l’Obra completa de Bernat i Baldoví, l’editorial Vilian, de Requena, va publicar sis cd-roms que contenien onze títols digitalitzats del suecà, però van tindre un recorregut comercial massa curt.

També, un parell d’anys abans del Congrés, l’Ajunta­ment de Sueca promogué una beca d’estudis concebuda perquè s’elaborara la biografia de Bernat i Baldoví amb tota la seua amplitud. ¡A quina mala hora! El resultat el resu­miré en dos paraules: un desastre. Jo, personalment, encara no l’he pogut digerir. Em fa nosa. Enric Borderia, Francesc A. Martínez i Inmaculada Rius, integrants de l’equip gua­nyador de la beca, es van cobrir de glòria, ¡de glòria de la bona!. S’aprecia de ben lluny que l’únic propòsit que te­nien era desprestigiar Bernat i Baldoví. El treball final fou un vertader empastre.

Malgrat la disconformitat de dos membres del tribunal constituït per a valorar la beca, la regidoria de Cultura de l’Ajuntament suecà s’entestà fer-la guanyadora i editar-la. A mi em pertocà ser, per imperatiu superior, el funcionari mu­nicipal que s’encarregà d’executar els tràmits pertinents per a publicar-la: pressupostos, impremta, correcció de proves, distribució... Una taca, ben grossa i ben negra, en el meu currículum bernatibaldovinià.

Però no penseu que l’episodi s’acaba ací. ¡Que va! Uns anys després, Ricardo Bellveser, nefast director de la Institu­ció Alfons el Magnànim, decidí tornar a editar la biografia, però ara en castellà. Per ço, passaren el text original en va­lencià pel traductor del Salt, i tal com els va eixir, sense que ningú supervisara la traducció, s’imprimí i es distribuïren els exemplars a les llibreries. Política, cultura y sátira en la España isabelina: José Bernat y Baldoví —així es titulava el llibre—, passà a ser un objecte de culte bibliogràfic. Sí, sí, no s’estra­nyeu, un vertader objecte de culte per als col·leccionistes de rareses bibliogràfiques. Es van traduir a la llengua castellana, fins i tot, els cognoms dels personatges i els topònims locals, quedant el text d’allò més llustrós. Vos posaré uns exemples: ¿Com penseu que apareix mencionat el Marqués de l’Escala en l’edició castellana? Efectivament, Marqués de la Escalera. ¿I el cognom Guix? Cert, Tiza. ¿I Roda? Perfecte, Rueda. ¿I Colomer?. Doncs sí, Palomar. Aquests eren de traducció sen­zilla. ¿Sabeu com transcriuen l’indret conegut com partida de la Socarrada? Així és, tal qual, partida de la Achicharra­da. Achicharraítos es van quedar ells, com l’anunci de la tele.

Si haguera estat ací present el director d’el Magnànim aprofitaria l’avinentesa per a demanar-li, formalment, que retirara de circulació els exemplars que resten als magatzems i els purificara llançant-los al foc.

Durant la celebració del Congrés del 2002 vaig tindre dues gratificants sorpreses. Vingueren de comentaris fets, poca broma, per Germà Colón i Albert Rossich. Tots dos, en diferents moments de conversa personal, elogiaren l’edició de l’Obra completa de Bernat i Baldoví, i reconegueren que, gràcies a aquell recull de textos, els havia obert els ulls. Els havia canviat la percepció lingüística i literària que tenien de l’autor de Sueca.

L’edició de l’Obra Completa, la celebració del Congrés i la publicació de les actes de l’esmentat encontre, a càrrec de Miquel Nicolàs, juntament amb les altres actuacions que acabe d’esmentar, començaren a tindre un efecte significatiu quan l’any 2009, en el segon centenari del naixement del literat suecà, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua el va declarar l’Any Bernat i Baldoví.

Al voltant de l’esdeveniment es van impremtar estudis cabdals, si no definitius, sobre la nostra musa. Així, el Servei de Publicacions de la Universitat de València va editar Josep Bernat i Baldoví. La tradició popular i burlesca, de Joaquim Martí Mestre, i Sàtira i falles. Les explicacions falleres de Bernat i Baldoví, de Josep Lluís Marín; les editorials Bromera i Denes publicaren, respectivament, els llibres El valencià de Bernat i Baldoví, d’Abelard Saragossà, i Diccionari de Josep Bernat i Baldoví 1809-1864 en el seu context històric, també de Joaquim Martí Mestre. Finalment, l’Ajuntament de Sueca edità Josep Bernat i Baldoví. Guia didàctica, elaborada per Joan Baptista Guillem, per a estudiants de B.U.P. i C.O.U.

Així mateix, la meua contribució al segon centenari fou el muntatge d’una exposició bibliogràfica amb els seus llibres, que tingué un cert ressò mediàtic perquè en compte de publicar un catàleg a l’ús, se’m va ocórrer la idea de fer una baralla, on en cada carta hi havia la portada d’un llibre seu.

Les esmentades accions motivaren un renovat interés pel nostre autor. Així, durant les dues primeres dècades del se­gle xxi, diverses institucions, empreses i associacions, a més d’algunes persones a títol individual, manaren impremtar títols de Bernat i Baldoví, a fi i efecte de celebrar recordato­ris i esdeveniments.

Aquest fou el cas del llibre El virgo de Visanteta. Revisió del context històric i estudi comparatiu de la versió original manuscrita de 1832 amb el text imprés de 1845, que la Lli­breria Sant Pere de Sueca va publicar l’any 2011, amb mo­tiu del 40 aniversari de la seua inauguració. Com a editor literari, vaig acarar els dos textos esmentats, per a concloure, de manera diàfana, que la Comedia nova en un acte, titula­da El virgo de Visanteta y el alcalde de Favara ó El parlar bé, no costa un pacho, va ser escrita l’any 1832 i no quan es va publicar, tretze anys després.

Entenc el daltabaix provocat pel canvi de data entre els estudiosos que han dedicat tota una vida mantenint deter­minades hipòtesis de treball sobre els inicis del teatre valen­cià modern; sobre l’ús literari de la nostra llengua; o sobre la relació, o no, de Bernat i Baldoví amb la Renaixença... Però el que no poden fer, com han fet, és tancar els ulls, negar allò que és ben evident, i posar en dubte l’originalitat del text de 1832. En algun cas, m’arribaren a acusar de falsari, d’haver trabucat el document.

A partir d’ací, des d’aleshores, és a dir, des de l’any 2011, desconec que s’haja publicat algun treball d’envergadura so­bre Bernat i Baldoví.

Ara pertoca tractar sobre Bernat i Baldoví i la Renaixença.

Vaja pel davant que no em considere suficientment qualificat per a jutjar com s’integra Bernat i Baldoví en el moviment literari i cultural que coneguem com Renaixença. No estic capacitat per a opinar sobre els seus orígens, derivacions o interactuacions amb els personatges que la integraren. Tindreu que ser vosaltres, com a estudiosos d’aquest moviment, els que ho feu, però si em permeteu un consell, vos diré no es precipiteu a l’hora de traure conclusions sobre els vincles de Bernat i Baldoví amb la Renaixença. Espereu. Encara hi queda molt per escorcollar.

El recull de poesies satíriques curtes que adés anunciava, Picardies, insolències i desficis de Josep Bernat i Baldoví, ajudarà a conèixer algunes facetes inexplorades del nostre personatge que, tal vegada, vos donen un poc de llum. Tal vegada, supose, no ho sé.

En canvi, tinc la completa seguretat que en acabar la tasca de recerca que actualment porte entre mans vos va a resultar d’interés. Des de fa un temps estic repassant la premsa periòdica coetània de Bernat i Baldoví. La consulte en paper i en repositoris digitals. A hores d’ara, he buidat prou més de dues-centes capçaleres. ¿L’objectiu? Extraure qualsevol informació relacionada amb el Sueco: textos propis i aliés; programació i crítica teatral; publicitat bibliogràfica; etcètera.

Amb prou dificultats, això sí, està resultant-me una feina gratificant i profitosa. Gràcies a la informació aconseguida puc fer un seguiment cronològic dels seus escrits en periòdics; datar les estrenes i les representacions de les obres de teatre que va escriure; conèixer, també, els comentaris afalagadors i les crítiques ferotges que rebé com a home públic; saber el contingut de les providències dictades quan oficiava de jutge de primera instància a Catarroja; estudiar els viatges realitzats; etcètera. Tot està a la vostra disposició.

N’estic rebent un bon grapat de sorpreses: l’afició de Ber­nat i Baldoví a escriure cartes als directors de periòdics; les seues obsessions temporals vers determinats polítics; els tex­tos teatrals propis que ens havíem passat per alt, i notícies de comèdies desconegudes; algunes realitats contradictòries d’aspectes mai qüestionats pels especialistes; la composició d’endevinalles; el nom prosaic que tenia l’agrupació políti­ca que encapçalava, que no era precisament el del partit del sord; la gran quantitat de pseudònims que emprava; la no reutilització dels textos seus apareguts a El Mole; etcètera.

A més, ara tinc com a objectius la recerca de diversos do­cuments que ens ajudarien a conèixer-lo millor: el seu testa­ment; el text “La beata”, que hauria d’haver-se publicat en el llibre Las españolas pintadas por nosotros; el recull d’epigra­mes en valencià preparat per Josep Ma Puig Torralva, que s’arribà anunciar en la contraportada d’un calendari llemosí de Lo Rat Penat; la peça teatral El foguerer, estrenada al tea­tre de la Princesa; etcètera. Si en teniu constància, qualsevol informació serà benvinguda.

Ací done per acabada la meua intervenció. Si he estat capaç de captar la vostra atenció i he aconseguit inocular un grapadet de virus bernatibaldovinians, me n’alegraré. En cas contrari, si vos ha suposat una pèrdua de temps, m’excuse amb aquest epigrama de Bernat i Baldoví:

Si no hallas, niña, una copla

al gusto tuyo agradable,

¿sabes quién es la culpable?

la musa que me la sopla.

Moltes gràcies.

Passeu molt bon dia.