L’hort “atestado de consonantes” de Josep Bernat i Baldoví
- 8 jun
- 13 min de lectura
[Publicat a la revista Estil, núm. 57, desembre de 2022,
augmentat i corregit]
Extens i saborós és l’anecdotari que, gràcies a la tradició oral i a la lletra impresa, ens ha arribat als nostres dies tenint com a protagonista Josep Bernat i Baldoví (Sueca, 1809-València, 1864). El fort caràcter d’aquest personatge, posseïdor d’un enginy literari que a hores d’ara ningú no posa en discussió, junt amb la intensitat amb què visqué el moment, van donar peu a la perpetuació en el temps d’una sèrie de relats, verídics o ficticis, que han contribuït a forjar encara més la figura d’aquell que signava El Sueco, per a elevar-lo a la categoria de mite.
La composició poètica sobre una execució pública a la forca, primera manifestació literària de Bernat i Baldoví, escrita quan encara era un alumne de les Escoles Pies de València...; l’esceneta muntada al dormitori de la seua promesa, Juliana, a la casa dels Quatre Cantons del carrer Cullera, per a fer creure al pare d’ella de que havien passat la nit junts, amb la intenció que aquest transigira i donara el vistiplau al casament...; el motiu pel qual es veié obligat a escriure l’obreta teatral Pascualo y Visanteta, és a dir, la versió per a tots els públics d’El Virgo de Visanteta...; la celebració d’un mes de vaquetes quan va ser alcalde de la vila de Sueca..., són alguns exemples de l’ampli repertori d’anècdotes que envolten la biografia d’aquest il·lustre suecà, uns relats que, llastimosament, quan s’analitzen amb un cert rigor, mereixen poca o nul·la credibilitat.
Els fets comprovats desmunten en tot o en part els anteriors succeïts, que el transcurs del temps ha convertit en llegendes. Així, cap ni un dels que han escrit sobre Bernat i Baldoví, coetanis inclosos, afirma haver llegit aquella famosa poesia inspirada en la visió d’un penjat a la forca; una composició que, per cert, mai ha aparegut ni impresa ni manuscrita. Al poc de contraure núpcies, el sogre, Manuel Serrano, un dels majors hisendats de la població, ja demostrava tindre-li plena confiança atorgant-li poders notarials i incloent-lo com a marmessor en el seu testament. Els biògrafs del nostre autor no coincidixen en la persona que el posà entre l’espasa i la paret i, en certa manera, l’obligara a escriure Pascualo y Visanteta a correcuita; uns diuen que fou son pare, uns altres, l’alcalde de Sueca, i uns tercers, el mateix bisbe. En les dues ocasions que va ser la primera autoritat del nostre poble, Bernat no pogué ordenar que se celebrara un mes de vaquetes perquè les seues etapes al cap de la Corporació municipal foren molt breus i les circumstàncies d’aleshores no n’eren propícies: en la primera només governà vint-i-un dies, de l’11 de juny al 2 de juliol de 1843, i trenta-huit en la segona, del 2 d’octubre al 9 de novembre de 1854, quan la població patia una mortífera epidèmia de còlera.
Sabent com se les gastava l’ocurrent Bernat i Baldoví, és possible que, en algun dels casos, fora ell mateix qui s’encarregara d’adobar determinats successos, viscuts o no en primera persona, per a difondre’ls oralment entre amics i coneguts. Serà gràcies a aquests que, de boca en boca o en negre sobre blanc, les anècdotes s’han transmés com les coneguem hui en dia, perquè el nostre personatge no va deixar-hi testimoni escrit. Excepcionalment, només ho feu en parlar d’un hort on hi havia escrites, pertot arreu, composicions poètiques pròpies, i encara que és l’anècdota que presenta més aparença de veracitat, no encaixen alguns elements.
Les primeres notícies sobre l’existència d’un hort amb versos apareixen als setmanaris “El Tabalet” i “El Sueco”, ambdues publicades per Bernat i Baldoví l’any 1847. Són comentaris molt breus que, més que res, semblen un recurs literari per a donar pas a uns versets, però sense dir que aquell espai fora de la seua propietat. Sí que ho fa, en canvi, a les pàgines d’El Pasatiempo. Colección de poesías, suplement literari del periòdic bisetmanal “El Cid”, editat a València entre els anys 1848 i 1850. Quasi a la fi d’aquest recull s’inclouen vint-i-una composicions poètiques de diversa mètrica, totes en castellà, amb una breu nota introductòria, on s’afirma que:
"En un huerto que posee el autor en la villa de Sueca, leense escritas sobre las paredes una porción de composiciones bastante originales, en dialecto valenciano; y entre ellas hay alguna que otra en castellano, que son las que á continuación insertamos."
Per aquella època, al periòdic mensual madrileny “La Linterna Mágica”, en el número de juliol de 1849, acompanyant una llarga poesia, es transcrivia una carta de Bernat i Baldoví adreçada al director, el seu amic Wenceslao Aiguals de Izco. Sobre l’hort deia pràcticament el mateix:
"poseo un huerto de bastante extension en el mismo poblado de esta tercianaria villa [de Sueca], y vejeto en él, cual otro de sus infinitos naranjos. De vez en cuando me columpio entre las avecillas para hacer la digestion. Toda la cerca de este huerto está atestada de consonantes, y aunque en su mayor parte pertenecen al dialecto valenciano [...], hay entre ellos alguno que otro en el idioma de Castilla...".
L’última ocasió que Bernat i Baldoví es va referir a aquell hort fou deu anys després. Al llibre El Sueco. Colección de poesías (1859), que s’impremtà als obradors de la Regeneración Tipográfica d’Ignacio Boix, repetix exactament les paraules publicades a El Pasatiempo, i també les mateixes vint-i-una composicions poètiques en castellà.
¿Va existir realment aquell hort amb versos o s’hi tractava d’una ficció literària creada per Bernat i Baldoví, semblant a les seues col·leccions d’epitafis recollits als cementeris imaginaris de Canca-cucos o de Varsòvia? Intentarem donar un poc de claror a l’assumpte.
De l’existència de l’hort literari no cal dubte. En dona fe un amic seu, Enrique Pérez Escrich, quan en el llibre de memòries titulat El frac azul (Madrid, 1875, 3a ed.), recrea l’última visita que feu a Bernat i Baldoví poc mesos abans de morir el suecà. Pérez escriu que “cruzó el jardín, que ya conocía, por haberle visitado muchas veces; jardín que bien podia llamarse poema, por la multitud de versos que se veian por sus paredes...”.
Doncs, bé. Documents administratius de l’època indiquen que Bernat i Baldoví posseïa dos horts a la vila de Sueca. En realitat, no eren d’ell, sinó de la seua dona, Juliana, que els va heretar a la mort de son pare, Manuel Artal Serrano, l’any 1846 (Arxiu del Regne de València. Protocols Notarials. Baltasar Barranca, 1846. sig. 12581, ff. 421 i ss.). Ambdós predis presentaven unes característiques semblants: estaven ubicats dins de les muralles que aleshores circumdaven la vila, els rodejava un tancat de pedra i dins hi havia una casa, així com arbres fruiters. L’un era al nord de la vila, a la fi de la vorera dreta del carrer del Sequial, tenia unes sis fanecades i en el poble era conegut com l’hort de l’Amante; mentre que l’altre era al sud, amb una extensió d’unes trenta-quatre fanecades, i abastaria més o menys el contingut del rectangle que formen en l’actualitat els carrers de Santo Domingo i Templaris i les rondes del Cabanyal i País Valencià. ¿A quin dels dos es referia Bernat quan parla d’un hort “atestado de consonantes”?
Els textos consultats no ens trauen del dubte, tot just el contrari, perquè mentre en els reculls d’El Pasatiempo i El Sueco, s’indica que “sobre la puerta principal” hi havia la poesía
Abierta hallarán, señores,
esta puerta todo el año,
aquel que no cause daño
en las plantas y en las flores.
Enrique Pérez Escrich, en el mencionat llibre El frac azul, afirma que “sobre la elegante y majestuosa puerta que daba paso al jardín” es podien llegir els versos següents:
No podrá ningun profano
tomar sin permiso mio
más que el sol cuando haga frio
y la sombra en el verano.
Davant la discordança, hi caben tres possibilitats: que a l’hort literari tinguera accés per dos llocs diferents; que, en algun moment, se substituïra una poesia per l’altra; o que hi haguera en ambdues propietats.
Un altre dubte que es planteja és si realment les vint-i-una composicions poètiques en castellà recopilades a El Pasatiempo i a El Sueco. Colección de poesías, —més les que pogueren haver-hi en valencià—, estaven penjades exclusivament a l’hort o als horts, o si es tractava d’un recull de versos col·locats no només en aquests dos espais, sinó també en altres propietats. Pot ser fora més adient apostar per la darrera opció, ja que les dues poesies transcrites tot seguit apareixen tant als reculls esmentats com al gran panell ceràmic que en l’actualitat hi ha a la planta noble de l’Ateneo Sueco del Socorro, un conjunt de taulells que era a la cuina del domicili de Bernat i Baldoví, a l’inici del carrer del Sequial, sobre el que després s’edificaria part de la mencionada societat.
A dos gatos pintados en la cocina, descolgando unas morcillas
Si el anteojo patrio empuñas,
has de ver muchos retratos
con guantes y con zapatos,
que suelen tener las uñas
más largas que estos dos gatos.
-------
A un perro en la misma posición
Saltando sobre las sillas
este perro de hortelano,
ladra y se alza de puntillas,
como cualquier ciudadano
al olor de las morcillas.
Per llocs disponibles on poder enganxar Bernat les composicions no seria, perquè entre ell i la seua dona Juliana, al padró de propietats de l’any 1855 consta que eren amos d’una bona suma de fanecades de terres d’horta, de secà i d’arrossars, a més de dèsset cases, incloses les ja citades i la del mesó que existia al costat de la capella del Crist de l’Hospitalet (Arxiu Històric Municipal de Sueca. Padrón de Propiedad 1855, t. I, ff. 248-253).
Cada verset aniria escrit sobre un o diversos taulells de ceràmica, pot ser acompanyat d’alguna il·lustració, a l’estil dels que podem contemplar a la base del campanar de l’església de la Mare de Déu de Sales sobre la Passió de Jesucrist, amb versos del mateix Bernat.
Els taulellets estarien obrats sobre els murs de pedra, enganxats als arbres amb cordes o filferros, o deixats a terra, però sorprén que a pesar de la fama que arribà a tindre Bernat entre els seus coetanis i l’originalitat de la proposta literària, no se n’haja conservat cap.
Dels reculls que figuren a El Tabalet, El Pasatiempo i El Sueco. Colección de poesías, en seleccionem unes quantes composicions:
No em sap mal que cullga una llima
Chima,
ni que prenga una magrana
Chuana,
pero com me toque res
Inés,
o em pesigue un albercóc
Róc...
tiraré el barrét al fóc,
prenint tal volta ú per atre,
y eu pagarán tots els cuatre:
Chima, Chuana, Inés y Róc.
-------
Indicaciones sin malicia
En sus juicios eternos
haga el Señor la merced
de coronar... con dos cuernos
al que escale esta pared.
Si la molestia te tomas
de copiar estos renglones,
te ruego, aunque me perdones,
que hagas puntos... y no comas.
Nuestras leyes siempre francas
prohiben á las morenas
el coger las azuzenas
y el tocar las rosas blancas.
A quien tema á las tercianas
le aconsejo muy de veras,
que, por más que tanga ganas,
no me se coma las peras...
ni me toque las manzanas.
-------
A un banco cuyo asiento está muy alto
Al que á sentarse aquí venga
advertirle se me encarga,
que es necesario que tenga
la pierna bastante larga.
A otro muy bajo
Esta tabla tan sucinta
que otras dos tras de si ensarta,
tan solo admite por cuarta
al hombre, que no entra en quinta.
-------
Si els toquem els albercòcs,
van á moure molta pols,
perque son del piñòl dols,
el fret n’ha deixat ben pocs.
-------
A la rosa
Tan altiva descuella,
como graciosa,
cercada de capullos
la tierna rosa.
Por eso el hombre
amar suele á quien lleva
tan lindo nombre.
Al jazmín
En el vergel de Flora
por su blancura
lleva el jazmín la palma
de la hermosura.
Pero da pena
ver cual se mustia en manos
de una morena.
Després de la mort de Bernat, ocorreguda l’any 1864, desconeguem quant de temps la viuda i els successius hereus van mantindre, allà on estigueren, aquelles mostres poètiques. Pot ser fora cap a l’última dècada del segle xix que s’urbanitzaren aquells terrenys. L’erudit i cronista oficial de Sueca Joan Baptista Granell, sembla que encara tingué ocasió de visitar un hort on hi havia versos, encara que no l’arribà a ubicar. D’aquesta manera ho deixà patent en la Biografía de D. José Bernat Baldoví, que va publicar a València, l’any 1880, sota el pseudònim Jaime Bazán Gaudiel:
"Por todas partes admirábase la influencia de su genio poético, y en donde á par de las delicias que proporcionaba una lozana vejetación y el perfume de mil vistosas y variadas flores, se gozaba además del deleite que ofrece la lectura de un álbum de selectas poesías, original y único en su clase, cuyas preciosas páginas teníanse que ir á buscar, ya al pié del aromático jazmin, ora entre las ramas de tupido naranjo, tan pronto junto al ramaje de entoldada parra, como en tronco escamado de vetusta palmera, cuyos numerosos ejemplares, formando espaciosas calles, daban á Sueca, dentro de cuyos muros se halla el huerto, el más encantador y animado aspecto oriental."
La prosopopeia de Granell va aprofitar als qui, posteriorment, volgueren referir-se a l’hort poètic de Josep Bernat i Baldoví sense haver-lo pogut visitar, com ocorregué, entre d’altres, als periodistes Emilio Sanjuán, Enrique Malboysson o Miguel Ángel López-Egea. En els seus respectius escrits tampoc no el situen, ni aporten cap novetat, més enllà de la transcripció d’una poesia en valencià, treta d’una al·leluia impremtada amb motiu de la col·locació d’una làpida a la façana de la casa natalícia de la Musa del Xúquer, allà per l’any 1885:
Flares, capelláns, canonches
y alguna dona… si yá,
tenen llisensia otorgá
pa poder cullir taronches...
despues de Pascua granà.
Uns versos que patiren una curiosa censura, perquè els transmesos de manera oral per les generacions pretèrites diuen el següent:
Frares, capellans i monges
i alguna dona prenyada,
tenen llicència atorgada
per a vindre a menjar taronges
després de Pasqua granada.
L’escriptor valencià Bernardo Morales San Martín ha estat l’últim a fer alguna aportació significativa sobre l’hort poètic de l’escriptor suecà. En la revista fallera “Pensat i fet” de l’any 1936 li va dedicar un article titulat “En l’hòrt de Bernat i Baldoví”. Morales recrea un itinerari per aquell indret, donant a entendre que ha tingut ocasió de recórrer-lo, cosa del tot impossible. Prova irrefutable és que l’ubica al carrer de la Figuera, a la casa on Bernat només visqué fins a l’adolescència.
Darrerament, l’erudit Enric Soler i Godes al llibre Josep Bernat i Baldoví. Llibrets de falla, publicat a Castelló, l’any 1977, li dedica tot un capítol al tema que tractem, però eltext no és més que un tosc “talla i pega” de l’article de Morales, amb l’única novetat de normalitzar parcialment l’ortografia de les poesies escrites en valencià.
.....
P.S.: Com passa sovint, pocs mesos després d’haver-se publicat aquest article al núm. 57 de la revista “Estil” (desembre de 2022), escodrinyant per la pàgina web de la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica, de manera casual, m’aparegué un escrit que aclarix on s’ubicava l’hort “atestado de consonantes” de Josep Bernat i Baldoví.
El text, titulat “Una visita a Sueca”, es va publicar al diari madrileny “El Siglo”, els dies 25 i 26 de maig de 1883, dins del fulletó Colección de cuentos, novelas, historias, leyendas y viajes de los mejores autores nacionales y extranjeros, tom VIII, pp. 463-474. El recorregut per la nostra aleshores vila està signat per un escriptor anònim que s’identifica amb el pseudònim Universo. En un moment determinat, es llig:
"A la parte Sur de la mencionada villa se halla situado el renombrado huerto del inolvidable poeta Bernat i Baldoví, hijo de esta poblacion. Ante el solitario y desmantelado cuadro que hoy ofrece dicho sitio, recordamos sin quererlo, aquellos celebrados versos de las ruinas de Itálica famosa. Actualmente ya no quedan de aquel célebre jardin más que los vestigios de su pasado explendor, algunas viejas palmeras y unos cuantos raquíticos naranjos, es todo lo que hoy resta de aquel delicioso punto de recreo tan poblado un tiempo de plantas y de flores, y tan realzado y embellecido por la musa del sueco. Las inscripciones y los versos se han borrado, los cenadores han desaparecido, y en este dia ya no queda allí más que un campo en donde se cultivan nabos y se plantan coles, estas últimas, sin duda, como providencial recuerdo del que tan bien supo cantarlas.
Aún disfrutamos nosotros de cierta satisfaccion al situarnos en el mismo lugar que ocupaba un poético cenador, en cuyo techo tenia colocada Bernat Baldoví una blanca paloma de escultura, á que aludian los siguientes versos que aún conservamos en la memoria:
De lo que pasa huí en dia
ahí dalt teniu ‘l exemple:
eixe colom... ¡quí ho diría!
es l’ Esperit Sant qu’ habia
en el altar machor del Temple...".
Pocs dies després em trobí un altre article, ara al diari “La Correspondencia de Valencia”, del 28 de març de 1914, on al segon lliurament d’un reportatge sobre l’actor valencià Felipe Carsi, signat per F. Martín Caballero, es posava en boca de l’artista el comentari següent:
Desde entonces me dispensó el favor de su amistad, y así pude un dia visitar la casa y huerto de D. Bernat ‒que así le llamábamos‒, huerto verdaderament célebre y notable por las muchas curiosidades que encerraba. Lo recuerdo ahora como si lo estuviera viendo. En cada árbol, en cada asiento, en cada cenador, había algo admirable que leer. Por todas partes andaba desbordado el ingenio riquísimo del escritor y poeta.
Cerca de la entrada habia un banco muy bajo, rodeado de mirto, y en su respaldo un tarjetón que decía:
Este banc tan baixotet
qu’está asi rodat de murta,
pera les dónes s’ ha fet
que tenen la cama curta.
En un lugar próximo, pendiente del techo de un cenador, una gran paloma blanca, con otro tarjetón, en el que se leían estos versos:
De lo que pasa huí en dia
ahí dalt tens un eixemple;
eixe pardal, ¡qui eu creuría!,
es l’ Espírit Sant qu’ había
en l’ altar machor del Temple.
Esta quintilla tuvo resonancia porque era verdad lo que decía. En los dias de la Revolución el Espíritu Santo desapareció de la iglesia, y rodando fué á parar en manos de Bernat Baldoví, que, hombre despreocupado, lo colocó en aquel lugar con la sátira referida."
Però la història de les referències literàries a l’hort de Bernat i Baldoví no s’acaba ací. Encara he trobat una més i és parcialment contradictòria a les referències anteriors, perquè afirma que, inclòs abans de morir la Musa del Xúquer, els versos ja havien desaparegut d’aquell hort. Així, al “Diario Mercantil de Valencia” del 26 d’agost del 1862 —¡dos anys abans de morir l’escriptor sueca!—, a la secció titulada “Gacetilla general” hi ha un text que detalla la visita que fa un periodista anònim, possiblement Rafael Blasco, a les noves instal·lacions del molí arrosser propietat de Vicente Martínez y Peris que hi havia a la nostra vila. Finalitza la narració amb aquestes paraules:
"Hallándonos en Sueca no podíamos olvidar al festivo poeta D. José Bernat Baldoví; con sentimiento supimos que se halla enfermo y que además sufre desgracias de familia; respetamo [sic] sus penas y sus padecimientos y nos privamos de dar un cariñoso abrazo á nuestro amigo.
Recordando entonces un huerto que posee y que han hecho célebre los versos que habia escritos en las paredes y en los árboles, versos fáciles y epigramáticos como todos los suyos, nos dirigimos á él con ánimo de deleitarnos con su lectura. Por desgracia el arrendador se conoce que cuida mas de las calabazas que de los versos y estos han desaparecido por completo; sobre las paredes algunas líneas oscuras indican el sitio donde en otro tiempo se hallaban los epígramas del Sueco.
Encara una més. Quan ja tenia entre mans la supervisió de les proves d’impremta d’aquest recull, vaig topetar sobtadament, a l’Arxiu General i Fotogràfic de la Diputació de València amb un treball gràfic del mestre d’obres suecà Fulgencio Vercher que es titula Plano topográfyco de la vylla de Sueca datat l’any 1854. Aquest resulta de molt de profit perquè em treia definitivament de dubtes: l’hort “atestado de consonantes” estava al sudest de la població, intramurs, tal com s’hi comprova en les reproduccions gràfiques que continuen.
