L’haca d’Antonio Carrasquer Vidal i els pastissos de Joaquín Ramón Blay (Sueca, 1838)

[Publicat al setmanari Suheca.com, 24 de desembre de 2021]

Soc descendent en línia directa d’Antonio Carrasquer Vi­dal, l’únic suecà civil que mataren els facciosos en una de les quatre incursions carlines que patí la vila de Sueca durant els anys 1837 i 1838. Va ocórrer en el marc dels pri­mers episodis del conflicte armat per la successió a la corona espanyola, que tingué lloc durant el segon terç del segle xix entre els liberals, partidaris de la regent Maria Cristina, viu­da de Fernando vii, i els absolutistes, seguidors de D. Car­los, germà del rei difunt.

Aquell luctuós succés, transmés generació a generació via oral, me’l va contar mon pare en repetides ocasions, sense que canviara el relat ni una coma. Els fets me’ls va referir com ho conte tot seguit, amb l’advertència que els he reforçat amb informació procedent dels arbres genealògics que ell mateix va confeccionar, a més de l’aportada per diversos expedients de l’Arxiu Històric Municipal de Sueca.[1]

Assabentat de la immediata arribada a la població de les tropes encapçalades pel general carlí Ramón Cabrera, el 25 d’agost de 1838, Antonio Carrasquer Vidal va agafar del seu estable l’animal més estimat i valuós, una espectacular haca blanca que molts envejaven, amb la pretensió d’amagar-la a un lloc on no la pogueren trobar. Per la seua condició d’home d’idees liberals, sabia que quan tornaren els rebels a la vila se l’havia d’enfilar ràpid, ja que, una vegada més, era un dels su­ecans que els facciosos pretendrien localitzar, saquejar i extor­sionar. Una vegada més, dic, perquè estava en la relació nomi­nal que els quintacolumnistes locals preparaven, és clar, en se­cret, per a facilitar la feina als facciosos amb l’objectiu que po­gueren fugir amb el màxim botí en el menor temps possible.

Antonio Carrasquer Vidal tenia aleshores uns 54 anys, era un llaurador acomodat amb molt de geni i tossut com ell a soles. Vivia a la plaça de la Morera, i dels huit fills que va tindre amb Josefa María Ciurana, la seua dona, només sobrevivien Esteban i Josefa María. En les dues ocasions an­teriors que els carlins havien entrat a la vila, s’havia lliurat pels pèls dels saqueigs. Ni en la incursió carlina encapçalada per Antonio Tallada i Miguel Sancho (a) el Frare d’Esperan­ça, que tingué lloc els dies 12 i 13 de juliol de 1837, ni en la de Joaquim Andrés (a) Rufo, el 4 de desembre del mateix any, no aconseguiren localitzar-lo.

En les dues vegades, sobretot la primera, les partides rebels havien entrat a la vila agafant desprevinguts els habitants: ningú no s’esperava que aquests s’arriscaren a desplaçar-se des de les zones on tenien els seus centres d’operacions: —l’àrea geogràfica que comprenia el sud de la província de Tarra­gona, la meitat oriental de la de Terol, l’occidental de la de Castelló i el nord-oest de la de València—. Vingueren atrets per la prosperitat que, gràcies al conreu arrosser, hi havia a Sueca i a les poblacions limítrofes a l’Albufera. Aleshores, a molts suecans els van sorprendre al camp, mentre descansa­ven a les eres després d’una dura jornada trillant blat.

En canvi, l’arribada a la vila de les tropes carlines de Ca­brera el 25 d’agost de 1838 no va suposar tanta sorpresa, pel gran nombre d’homes a peu i a cavall que desplaçava. Aques­ta força militar va estar acampada quatre dies, una durada molt llarga si la comparem amb les altres tres incursions. La de Tallada i el Frare d’Esperança, primer, i la de Rufo, després, foren curtes. Una durà unes quaranta-huit hores i l’altra no arribà a un dia. La quarta i última, l’encapçalada pel Con­det, el 30 de novembre de 1838, estigué molt poc de temps i fou la menys important pel que fa als danys ocasionats.

El modus operandi dels rebels era quasi sempre el mateix: entraven a la vila a la matinada sense oposició, quan la gent dormia, per a arramblar allò que pogueren, bàsicament animals de tir i càrrega, armament, queviures, roba i diners. Tractaven d’estar el temps justet, abans que es presentaren les tropes reials.

Els damnificats, quasi sempre els mateixos, solien ser els suecans compromesos amb la causa liberal, sobretot els que tenien càrrecs destacats en la milícia nacional constituïda a la vila, casos de José Ortí Pelló, saquejat en totes quatre incursi­ons “por ser nacional voluntario del R. de Caballeria, yo y mis hijos”; Félix Fos Bo, perjudicat en tres d’elles, perquè era “co­mandante accidental del Batallon 1º Partido de Sueca”; o Tomás Raval, en dues ocasions, “por ser nacional voluntario o por sus esfuerzos y patriotismo en favor de la causa de la libertad”.

Els altres grups de població objecte de saquejos eren mo­liners, botiguers, ferrers i manyans, perquè acaparaven abun­dants quantitats dels gèneres de primera necessitat que ve­nien a buscar els facciosos, com ara arròs blanc, farina, to­nyina, sucre, teles, pinso, ferradures, etcètera. Valguen com a exemples el botiguer Julián Mañó, quan en aquell agost de 1838, els de Cabrera se li endugueren 77 arroves de tonyina de la seua tenda d’ultramarins; i el també botiguer Andrés Español, perquè els mateixos li van prendre tots els gèneres de tèxtil, els fusells, les escopetes i les pistoles que tenia per a la venda al seu establiment.

Els animals domèstics també resultaven de primera neces­sitat per als carlins, els de tir i càrrega i els que els proporcio­naven aliments. Sumant les quatre incursions, els carlins s’en­dugueren un total de 87 cavalls, egües, poltres i mules, que agafaven als llauradors mentre estaven treballant al camp o quan els propietaris intentaven amagar-los en els indrets més recòndits del terme municipal. En aquest capítol, el suecà més afectat fou el carnisser Francisco Celda, ja que la gent de Ta­llada i el Frare d’Esperança, el mes de juliol de 1837, li pren­gueren 302 ovelles que tenia a una paridera. Del ben assortit corral del rector Jaime Carpi, un any després, els de Cabrera s’emportaren 62 animals, entre gallines, cabres, porcs i coloms.

Com que els diners es podien amagar fàcilment en qual­sevol racó de la casa, fora de la vista dels facciosos, aquests posaren en pràctica diversos mètodes per a aconseguir con­siderables quantitats en metàl·lic. Per una banda, exigien fortes contribucions dineràries als consistoris corresponents, que davant la insuficiència de les arques municipals, es veien obligats a demanar-les als majors contribuents locals. En la de Cabrera, mentre els carlins van estar a la vila quatre dies a finals del mes d’agost de 1838, l’ajuntament suecà hagué d’abonar un total de 206.600 rals, a més de 8.188 racions de pa i 208 de pinso, oli, ordi i ferradures.

Els carlins es finançaven també extorsionant a particulars sota l’amenaça de segrest o d’efectuar destrosses en domici­lis i comerços particulars. Els veïns que no atenien les seues exigències comprovaven que les amenaces s’acomplien. El 30 de novembre de 1838, la facció del Condet s’endugué se­grestats quatre homes a diversos indrets de la comarca dels Serrans, no alliberant-los fins que, al cap d’uns dies, les res­pectives famílies van pagar la quantitat exigida pel seu rescat, que oscil·lava entre els 800 i 2.000 rals. Un altre cas il·lus­tratiu d’allò que afirme és el del comerciant Agustín Vallés, que davant la seua reiterada negativa a col·laborar amb els facciosos, veia com sempre li feien malbé l’hortet i l’edifici annex a l’antic convent dels franciscans.

Una altra forma ràpida d’aconseguir diners en metàl·lic els partidaris del pretenent Carlos era amb la venda imme­diata del producte dels saquejos que, fins i tot, adquiria gent desaprensiva de la mateixa vila de Sueca. Això mateix li va ocórrer a Joaquín Ramón Blay, ja que es van trobar amagats a alguns domicilis particulars una part dels objectes i men­jar que li havien pres els homes de Cabrera.

El cas de Joaquín Ramón Blay és el paradigma d’allò que he contat fins ara sobre la forma d’actuar dels rebels a la vila de Sueca durant la primera guerra carlina. D’uns 30 anys, Blay posseïa una popular i ben assortida pastisseria i cereria en l’edifici cantoner on confluixen els carrers Cullera i la Punta. Una incursió rere una altra, ell era el primer que buscaven i saquejaven els facciosos, per ser el cap visible del partit liberal, a més de protector de l’advocat i polític pro­gressista local José Buenaventura Vert.

De la primera incursió carlina, la de Tallada, a mitjans del mes de juliol de 1837, Joaquín Ramón Blay es va poder lliurar “huyendo precipitada y arrebatadamente, [però] se le saqueó, y destrozó bárbaramente todos los muebles de su casa, y géneros de la tienda cereria y confiteria que como maestro de este arte disfrutava”, no deixant-li quasi res que poguera aprofitar. Fins a una flauta travessera se li van emportar.

En l’entrada dels facciosos de Rufo, cinc mesos després, Blay va claudicar a les seues pretensions pagant-los els 400 rals que li exigiren per no tornar a saquejar sa casa, però quan vingué Cabrera l’any següent, els rebels no li deixaren estaca en paret. Es va quedar “poco menos que arruinado”: els danys que patí van ser valorats en 25.050 rals. S’endugue­ren les existències de sucre, mel, canella, xocolate, ametlles, oli, etcètera. que hi havia a l’obrador de la pastisseria per a fer dolços, bescuits, confitures, caramels i altres llepolies, així com les eines de l’ofici. Del domicili particular li furtaren la roba de vestir i la de casa, a més de tot el mobiliari, inclòs el llit de matrimoni i dos cossiols de llautó.

Antonio Carrasquer Vidal, quadravi meu per via paterna, encara va perdre més. A conseqüència de la incursió de les tropes de Cabrera aquell 25 d’agost de 1838, perdé la vida, l’assassinaren. Quan li arribà a l’oïda que els carlins estaven apropant-se a la vila, li faltaren salpes per a anar a buscar el bé més preuat que posseïa, una haca blanca. Ràpidament, la va ensellar i al trot, sense parar-se a pensar més que en fugir el més lluny possible, eixí de la població pel carrer del Moro, rumb a la partida de Vilella. ¿Per què decidí adre­çar-se allà i no a un altre indret? La tradició oral de la fa­mília no ho diu, com tampoc no concreta el lloc on va ser interceptat pels rebels.

Sembla que la intenció dels facciosos no anava més enllà de requisar-li l’animal, igual que farien amb altres veïns. Però el fort caràcter d’Antonio li jugà una mala passada. Davant la seua tossuderia de no desmuntar de l’haca, algú li disparà, ferint-lo de mort. Més que un acte d’heroïcitat o d’idealis­me, va morir per negar-se a lliurar allò que més s’estimava.

Un any i escaig més tard, el 7 de gener de 1840, al cap de pocs mesos del final de la primera guerra carlina, fixeu-vos les voltes que dona la vida, Josefa María, l’encara filla adoles­cent del difunt, es va casar amb l’altre protagonista d’aquest relat, Joaquín Ramón Blay.

Nota:

[1] Arxiu Històric Municipal de Sueca. Governació 1838-1940. Vària; i AHMS. Ordre Públic, 1812-1869. Caixa 1.