"EL VIRGO DE VISANTETA" ESTIGMATITZA LA MEMÒRIA DEL SEU AUTOR, JOSEP BERNAT I BALDOVÍ

[Publicat per primera vegada al llibre

La literatura eròtica. Homenatge a la paraula.

Gandia, CEIC Alfons el Vell, 2023]

Comense cuant vullga el váls,

que la orquesta está templada. (Fiel de Fechos)[1]

Per a bé o, crec jo, per a mal, la imatge d’autor procaç i immoral de Josep Bernat i Baldoví és la que s’ha imposat en l’imaginari popular, molt per sobre qualsevol altra consi­deració. La crítica social i política, l’ús de metàfores i dobles sentits, el retrat dels costums, les aventures periodístiques, el lèxic que feu servir, l’empremta deixada en la festa de les fa­lles, etc., són algunes característiques de les inquietuds per les quals mereixeria ser recordat el nostre autor, però han quedat gairebé fagocitades per uns textos eròtic-festius, quantitati­vament pocs, això sí, molt celebrats ara i adés.

Aném, sapiám que ha segut

este escándalo y motí. (Alcalde)

Us relataré un cas que em va passar fa un temps, il·lus­tratiu del que acabe d’afirmar. Després d’estar uns anys in­tentant localitzar des­cendents indirectes de Bernat i Baldoví —ell no va tindre fills—, per vore si posseïen docu­ments o em facilitaven informació que m’apro­para a la trajectòria vital del personatge i la seua obra, l’atzar vingué al meu ajut. Gràcies a una esquela publicada al di­ari “Las Provincias”, vaig poder relacionar alguns noms i cognoms que hi apareixien amb els dels germans i cunyats del nostre escriptor. Recorrent al llistí de telèfons, parlí amb una neboda de quarta generació. Em digué que no coneixia “el señor de que usted me habla. Pregúntele a mi hermano, que lee mucho”, i amablement em donà el nú­mero de contacte. Em faltaren salpes per a marcar els dígits corresponents, encara que l’esperança d’obtindre allò que pretenia es va dissoldre en un llamp. La conversa fou breu. En comentar-li a aquell home quin era el propòsit de la tru­cada i sentir el nom de Bernat i Baldoví, de seguida es tan­cà en banda i m’amollà que “de este antepasado mío, que solo escribia pornografia, ni tenia, ni sabia, ni queria saber nada de nada”.

Asi farém punt i coma,

qué’l pasache te collóns... (Fiel de Fechos)

És clar, no hi hagué res més a dir. Aleshores, vaig perdre les ganes de conéixer i xarrar amb més parents. Aquesta imat­ge de Bernat i Baldoví, prou estesa, està fora de lloc, no té raó de ser. Ben mirat, prejudicis a part, l’únic text conegut que encaixa en el gènere eròtic, deixeu que el catalogue així, és la desinhibida comèdia teatral El virgo de Visanteta y el alcalde de Favara, escrita el 1832, quan tenia vint-i-tres anys, i publicada el 1845 en la fictícia Impremta de Llepa-Crestes de Benima­met, sota el pseudònim “Una Musa més puta que les gallines”.

¿Divinos sielos qué es esto? (Visanteta)

L’únic text conegut de caràcter eròtic de Bernat i Baldo­ví, dic, és El virgo de Visanteta. No se’n coneixen més. En la resta de la seua extensa bibliografia, els escrits que, pre­sumptament, podrien afectar a la moral puritana són escas­sos i presenten una més que innocent càrrega eròtica. Estan a anys llum del que alguns han conclòs, ¡Mare de Déu Se­nyor!, que són d’un “subido tono pornográfico”.

¡Só fotre! manco rahóns,

y mou apresa eixa ploma;

qué’l meu ventréll no es de bronse,

y si no corres, ó trotes,

entre putes y alcabotes

soparém allà á les onse... (Alcalde)

Etiquetar d’obscens el compendi Epigramas de Cuaresma, datat el 1840, del qual s’han extret una infinitat de versos per a les més reputades antologies i reculls de poesia satírica de tots els temps; el pràcticament desconegut monòleg Pro­clama de un solterón, de 1856; o els mateixos llibrets de falla del carrer de les Avellanes i de les placetes de l’Almodí, Tros Alt i Teatre Principal, monuments fallers plantats a la ciu­tat de València en la dècada dels anys cinquanta de fa dos segles... són ganes de menysprear l’autor suecà amb excuses banals. Com quan, després de morir, en plena Renaixença, l’acusaren, entre altres ocurrències no menors, de no saber fer teatre o de versificador vulgar, i ja en la centúria passada, que era misogin i que ha estat un dels principals culpables de la problemàtica lingüística que arrosseguem els valencians.

¡Ara sí que m’has fotút! (Tomasa)

Resulta una bajanada que pels esmentats textos es reduïsca la imatge de Bernat i Baldoví a autor d’obres llicencio­ses, obscenes o pornogràfiques, malgrat tindre una extensa producció literària, polièdrica en gèneres i en temàtiques. A la gent que així ho pensa, els preguntaria, per exemple, ¿per què, després d’escriure l’exitosa peça teatral Los pas­tores de Belén (1856) i tres dels més representats miracles de Sant Vicent —El mocador (1859), La fealdat y la her­mosura (1859) i El rey moro de Granada (1869)—, ningú ha catalogat Bernat i Baldoví d’“autor católico”?, o d’igual manera, si quan la guerra amb el Marroc que tingué lloc entre els anys 1859 i 1860, es va comportar com un actiu propagandista i feu nombroses composicions poètiques per a elevar la moral de la tropa, ¿per què no han dit que era un “escritor patriota”?

¡Chesus! y en tals ocasions

¡no hiá chustisia en Favára! (Tomasa)

Bernat i Baldoví, segurament, rebria crítiques en vida per escriure textos que es consideraven contraris a la moral d’aquella època, però no he estat capaç de localitzar-ne cap, ni en llibres ni en la premsa periòdica. Crec que no l’impor­tarien massa mentre va tindre plenes facultats mentals. La dedicatòria inclosa en l’esmentada Los pastores de Belén, de 1856, és l’únic fet que constata una intenció de canvi quan els nous projectes literaris, real o imposat per alguna circums­tància familiar que se m’escapa. Resta clar que fou un intent de reconciliació amb el seu progenitor:

¿A quién, sino á mi anciano y querido padre, podré dedicar este primer ensayo de mi nueva chispa, con mayor seguridad de que sea cordialmente aceptado?...

Consérvele Dios la vida y la salud tantos años como le desea su afectísimo hijo.

La qüestió es definiria uns anys més endavant, en el 1862, a causa de les morts del pare i d’un germà. Fou aleshores quan el suecà, propens a patir episodis depressius, començà a tindre uns problemes mentals inespecífics que el deixaren incapacitat del tot. Posats a especular, pot ser que la dona, Juliana Artal, aprofitara l’ocasió per a calar foc als manus­crits inèdits més pujats de to, eixits de la ploma del marit.

¡Justo castigo del sielo! (Tomasa)

¡Justa puñeta dels nasos! (Tio Collóns)

Quan l’escriptor Enrique Pérez Escrich vingué a visitar-lo a Sueca en una data inconcreta, el trobà com “un cadáver galvanizado, un autómata sin voluntad propia, á quien por un capricho de la naturaleza se le permitia de vez en cuando formular algunas palabras y derramar algunas lágrimas”. A pesar del lamentable estat, Bernat i Baldoví sembla que en­cara pogué dir-li que “mis escritos han hecho mucho daño [...]; yo los rechazo, no quiero reconocerlos, y me arrepien­to de haberlos escrito” (El frac azul, 3a ed., 1875, pp. 242-243). En aquest sentit, al setmanari valencià “El Rubí”, data del 22 de gener de 1863, en un escrit sense signatura, però segurament del seu director, José Vicente Nebot, molt amic del literat suecà, es diu que “yace paralítico y afectado por el idiotismo, segun se nos asegura, y al efecto incapacitado...”.

Poc després, dos mesos abans de morir, el “Diario de Cór­doba” (1 de novembre de 1864), incloïa aquest nota:

-Retractación honrosa.- Un periódico de Valencia dice lo siguiente:

"Se nos ruega la inserción de las siguientes líneas:

Yo el abajo firmado revoco todas las expresiones, términos ó palabras indecentes ó contra el pudor que he proferido en al­gunos de mis escritos ó producciones literarias. Así mismo aunque no creo haber escrito cosa que sea contra lo que enseña la santa iglesia católica, apostólica romana, no obstante si en algo de esto me hubiera propasado, quede tambien revocado.- José Bernat Baldoví’.

    No podemos menos que aplaudir el honroso movil que ha ins­pirado las anteriores líneas al poeta querido de los valencianos. Pero, por nuestra parte, plácenos decir al señor Bernat y Baldoví, que en les festivas espansiones de su númen no hemos visto mas que esas inocentes libertades que siempre se han permitido y que levísimo ó ningun daño causan á las costumbres. Otros son los escritos que pervierten el sentido moral, no los del jocoso vate de Sueca, que bien puede vivir tranquilo el resto de sus días.

Si el penediment fou vertader o imposat per la família, no ho sabrem mai. Ateses les descripcions que feren Pérez Escrich i Nebot, es pot arribar a la conclusió que no pogué ser l’“autómata sin voluntat propia”, l’“afectado por el idio­tismo”, qui redactà la retractació.

Secretari, vine asi,

trau la ploma y el tinter,

y en eixe trós de paper

posa en brut este chuí. (Alcalde)

De tornada a El virgo de Visanteta, l’“ovella negra” de la bibliografia de Bernat i Baldoví, cal dir que s’havia d’ama­gar de qualsevol de les maneres per considerar-la una obra transgressora. Entusiastes admiradors decimonònics, casos dels escriptors Pascual Pérez Rodríguez, Rafael Ferrer i Big­né, Constantí Llombart o Joan B. Granell, en redactar les respectives semblances personals de la Musa del Xúquer, la citaren de raspallada, sempre obviant la transcripció del tí­tol, o simplement no l’esmentaven. L’ocultació era d’obli­gatori compliment per la moral pública d’aquell moment, propiciada per les successives lleis d’impremta de governs conservadors o liberals, unes més laxes que altres, però sem­pre restrictives. Lluny de la intenció dels biògrafs citats, s’hi contribuïa a la consolidació de l’estigma sobre la comèdia. També hi jugaren a favor d’aquesta tendència les nombro­ses edicions clandestines d’aquesta, algunes d’elles, fins i tot, il·lustrades amb profusió de detalls, que es venien, fora del control de l’autoritat, en quioscos i llibreries amb una re­lativa discreció.

¡Reyna de la Candelaria! (Alcaldesa)

En general, la percepció sobre la peça teatral no canvia­ria arran la celebració en l’any 1909 del primer centenari del naixement de l’autor —no he trobat ni un sol perfil biogrà­fic seu, dels molts que es redactaren per aquest motiu, on la mencionen—; tampoc durant les primeres dècades del segle xx ni, naturalment, durant la dictadura del general Franco. Els erudits Francisco de P. Momblanch, Federico Sáinz de Robles o Francesc Almela i Vives, entre altres, continuaren sense mencionar El virgo de Visanteta en els textos laudatoris del suecà. Hi calia amagar-la, de la manera que fora. Recor­daré una curiositat al respecte. El franciscà Amado de Cris­to Burguera, natural i cronista oficial de Sueca, en veure’s necessitat de redactar la biografia de Bernat i Baldoví per al llibre Lecturas nocivas y lecturas útiles (1910), demostrà que coneixia ben bé el personatge i la seua bibliografia, però feu un comentari que, estic segur, no s’ajustava a la realitat. L’ho­me, és comprensible per la condició de religiós, no podia dir una altra cosa. Hi deixà escrit el següent, pàgs. 192-193:

tengo entendido que [Bernat i Baldoví] escribió una obrita, inmoral en extremo, cuya sola lectura del título llenaría de car­mín las mejillas de toda persona honesta. No he visto tal obra.

Fins a l’arribada de la democràcia a l’Estat espanyol, el periodista Enrique Malboysson fou l’únic que, quan calgué escriure sobre Bernat i Baldoví, es recreà parlant d’El virgo de Visanteta. Els comentaris van ser elogiosos i no dubtà a qualificar la comèdiad’ “obra cumbre de la ‘Musa del Júcar’”, mentre li atribuïa concordances literàries amb Boccacio, Tir­so de Molina i Quevedo. Sense llevar-li mèrit a la gosadia, ho va fer a les acaballes de la dictadura del general Primo de Rivera als diaris “Heraldo de Madrid” i “El Pueblo”, de Va­lència; una època en què s’havia relaxat la censura als mitjans de comunicació. No obstant, el vocable virgo apareix escrit amb la v inicial seguida de punts suspensius.

No els tindré molt temps confusos;

perque sols falta en sustansia

contár la entrada dels Rusos

en la Capital de Fransia. (Pascualo)

La desaparició del règim franquista comportà diverses ac­cions que ajudaren a contextualitzar d’El Virgo de Visanteta en la seua justa mesura i, de manera subsidiària, a combatre la imatge “demoníaca” que es tenia de Josep Bernat i Baldo­ví: la publicació d’unes quantes edicions de la comèdia, ara ja permesa i als aparadors de les llibreries més importants; la tasca divulgativa, impagable, que realitzà l’erudit Enric Soler i Godes; les dues pel·lícules dirigides per Vicente Es­crivá, així com l’adaptació teatral a càrrec d’Els Joglars, i el musical produït per Lluís Miquel Campos; etcètera, però so­bretot van ser l’edició de les obres completes entre els anys 1997 i 1998 i el congrés que se li dedicà un any després a Sueca, les que contribuïren a canviar definitivament el con­cepte que es tenia de l’una i l’altre.

¡Pacho, que’l boñ es molt grós

per a olvidarlo tan pronte!... (Fiel de Fechos)

¿He escrit definitivament? Doncs, no. Encara hi ha hagut qui, a iniciativa pròpia o seguint instruccions de la institució editora, s’ha prestat a exercir de censor en ple segle xxi. Al llustrós ‒i controvertit‒, Diccionario Biográfico Español de la pomposa Real Academia de Historia, que es va publicar en­tre els anys 2009 i 2013 en 50 toms, el prestigiós historia­dor valencià Francisco Roca Traver, encarregat de redactar la biografia de Bernat i Baldoví, trau a passejar el puritanisme i, igual que en temps pretèrits, no cita El virgo de Visanteta en el corpus central de la ressenya.

¡Atre fotre! ¡pues m’agrá

que mos vinga en vergonyetes

un home en mes castañetes

que te el burro d’un güará!... (Alcalde)

Caldria que entengueren que, salvant les distàncies, cap persona de trellat tindria en consideració un perfil biogrà­fic de l’escriptor Henry Miller que, per breu que fora, no tinguera en compte la seua novel·la Tropic of Cancer; com també passaria, posaré solament dos exemples més, amb el fotògraf Robert Mapplethorpe i la sèrie d’imatges X Porta­folio, o el director de cinema Nagisa Öshima i la pel·lícula Ai no korîda. ¿Dic mentida?

¡Repacho! ¡que asó te trasa

de no tindre nunca fi! (Fiel de Fechos)

Però, tranquils... Una vegada més, la clarividència de Joan Fuster s’imposa. En el pròleg d’una de les edicions d’El Virgo de Visanteta dels primers anys de la democràcia, deixà escrit que la peça teatral era “un paper escandalosament candorós”. Ja podeu pegar-li voltes, que, si no eres un lector o lectora de màniga estreta, és impossible definir-la millor.

¿Cavallers! tót lo món calle,

que yá está cuita la coca;

al que li toquen que balle,

pero al que nó.... punt en boca. (Alcalde)

Nota:

[1] Totes les “punyeteries” que apareixen en el text, centrades i en lletra cursiva, han sigut extretes de la primera edició de la comèdia El virgo de Vi­santeta y el alcalde de Favara, sense cap correcció ortogràfica ni gramatical. Justificats a la dreta, entre parèntesi, figuren el personatges que intervenen.