El meu poble. La Sueca que conec, conferència a càrrec de José Serrano Marí, pare del Mestre Serrano

[Conferència teatralitzada impartida

el 17 de novembre de 2022,

dins dels actes commemoratius del

150 ani­versari del naixement de José Serrano Simeón,

organit­zats per la Societat Unió Musical de Sueca.

Text inèdit].

¿Ací és el saló de la Casa de la Cultura?

¿Arribe tard? ¿Ja ha començat l’acte?

Els assistents han de perdonar l’espera, però acabe d’ar­ribar de Madrid. Vinc de la boda del meu fill Pepet amb Isaura. El viatge de tornada ha sigut molt pesat. El tren para en totes les estacions que troba. I per acabar-la d’adobar, a Silla és necessari canviar de tren. ¿Saben vostés com es co­neix popularment aquesta parada? La parada de la xulla. ¿Per què s’anomena així? Perquè a Silla cal fer transbord, i hi ha tanta diferència horària entre un tren i l’altre, que és famós un merendero on els viatjants aprofiten la llarga espera, si la butxaca els ho permet, per a menjar-se unes xulles o un en­trepà de blanc i negre. ¡I, de vegades, encara tens temps de sobra per a fer la digestió abans de pujar al vagó!

A pesar d’això, resulta més còmode viatjar des que en el mes d’agost de 1878 es va inaugurar el ferrocarril de via es­treta entre Cullera i Silla. Abans només podies anar a Va­lència en carruatges, per camins quasi sempre intransitables, o per l’Albufera amb el barquet conegut com el ravatxol.

A Madrid he trobat Pepet, el meu fill, molt content. Té mo­tius per a estar-ho. Fa un mes, el 24 d’abril de 1900, va estre­nar amb gran èxit al teatre Apolo el seu entremés El Motete, amb llibret dels germans Joaquín i Serafín Álvarez Quintero. Ha co­brat unes bones pessetes i, si Déu vol, ja no tornarà a passar les penúries patides des que se n’anà de casa, ara fa quasi cinc anys. Sa mare i jo comencem a estar més tranquils; esperem que, entre unes coses i altres, assente el cap, siga més dis­ciplinat i... deixe de dema­nar-nos diners, que ¡ausa­des vida! ¿Creu que nosal­tres som gerreta d’olives...?

Encara estic marejat pel navego que hi ha pels carrers d’un Madrid caòtic. Tramvies; automòbils de quatre rodes tocant el clàxon; tartanes, diligèn­cies, berlines, calesses i altres tipus de carruatges que no respec­ten els vianants; venedors ambulants per ací i per allà; trilers, gent tocant l’organillo... ¡Mare de Déu, Senyor, quin patiment!

¿I bruta...? ¿Estarà bruta Madrid...? Per l’amor de tots els sants, ¿això és el que diuen civilització? Per molt que s’entes­te el meu Pepet, no hi he de tornar més.

Bé, em deixaré de romanços i aniré al gra. Però, mireu si estic atarantat que no recorde de què us havia de parlar... Deixeu que ho pense.

Ah, sí, ja m’ha vingut al cap. Perdonen, però estic tan ma­jor que comence a no tindre el cap al lloc. De tant en tant tinc uns buits de memòria que comencen a preocupar-me...

Parlant de mala memòria, ¿què nassos hauré fet del meu barret? ¿El duia quan he entrat a la sala? ¿No, diuen? ¿Vo­len jugar-se alguna cosa que, amb tot el tragin, me l’he dei­xat oblidat en el banc de fusta de l’estació del ferrocarril? El barret no és meu, jo no en tinc. Me l’ha deixat una cosina i, clar, no el vull perdre. Tornaré a recollir-lo en acabant. ¡Ai, quin cap el meu!

Abans de començar, per si de cas algú dels presents no em situa, em presentaré. Sóc José Serrano Marí. Vaig nài­xer a Sueca al carrer de l’Àlber, núm. 15, el dia 6 de juliol de 1846. Els meus pares foren Vicenta María Marí i Mari­ano Serrano Gimeno. Tingueren huit fills: Vicenta María, Tomasa, Mariano, Josefa, jo, María Teresa, Salvadora, Jose­fa María i Francisca de Paula. Ens inculcaren una formació humanística, que els meus germans i jo hem intentat trans­metre als nostres fills.

Els Serrano de Sueca sempre hem estat una família dedi­cada, d’una manera o d’altra, al molinatge i comercialitza­ció d’arròs i farina. Mon pare fou molts anys l’encarregat del molí d’Agustín Baldoví. Portaven, a mitges, una companyia de compravenda d’arròs.

Quan jo vaig nàixer, a mitjan del segle xix, els vora 9.000 habitants que tenia Sueca vivien de l’arròs, però encara es conreava una mica de blat, olives i raïm i alguns criaven cucs de seda. Hi havia sis molins arrossers i dos fariners i, a més, cinc fàbriques de rajoles i teules, quasi totes localitzades a les algoleges del caixer del Xúquer.

El bé més preuat eren i són, encara hui en dia, les haques i les mules: uns animals de tir necessaris en el transport d’ho­mes, eines i producció agrícola per uns camins carreters que es transiten amb extremada dificultat, sobretot en l’hivern.

Fins ara, el riu Xúquer es passava en barca, però precisa­ment fa uns pocs dies s’ha inaugurat el pont de ferro que va a Riola. Pel davall van les canonades que ens duran, dins de no res des de Corbera, l’aigua potable d’Aliño.

Per a posar-vos un exemple de com eren de roïnes les co­municacions fa poques dècades, només diré que, aleshores, el correu tan sols arribava a Sueca tres vegades a la setmana, i això si no existia cap impediment, com inclemències cli­matològiques, presència de partides carlistes, etcètera. Ara, la correspondència arriba tots els dies, menys en les festes de guardar.

La família dels Serrano sempre hem tingut una forta ads­cripció carlista. És per això que, durant els conflictes que sac­sejaren el país, en cap ni una de les vegades que han entrat a Sueca les partides del pretenent Don Carlos no ens hem vist afectats per robatoris ni intimidacions.

Abans de nàixer jo, les partides carlistes encapçalades per Tallada i el Frare d’Esperança van estar a Sueca dos dies del mes de juliol de 1837, i un any després entraren el ma­teix Cabrera, en agost, i Rufo, en desembre. Aleshores, per a intentar evitar futurs assalts, l’Ajuntament de Sueca decidí construir una muralla. La muralla ha costat el que no està escrit, un ronyó, encara que no ha donat els resultats que s’hi pretenia. Els carlistes han entrat sempre que han volgut, perquè la muralla era massa baixeta i mai no s’acabà de fer. La despesa ha sigut inútil del tot. Mira si és que les autori­tats locals estan plantejant-se enderrocar-la. ¡Feina de mata­lasser, de fer i desfer!

La partida carlista que més estralls va produir fou la co­mandada per Sierra Morena, que entrà el 2 de març de 1874. Cremaren el registre civil; s’emportaren alguns papers de l’Ar­xiu Municipal, haques, armes i municions; trencaren la placa dedicada a la Constitució i deixaren una bomba retardada al comú de la Casa Consistorial, que quan va esclatar deixà les instàncies municipals fetes un femer.

Els carlins solament ocasionaven danys materials, segres­taven persones i se’ls escapava alguna galtada en la cara dels suecans que no els obeïen. L’única vegada que hi hagué un mort va ser quan va vindre Cabrera, en agost de 1838. Mata­ren el liberal Antonio Carrasquer Vidal, perquè, imprudent, no volgué lliurar-los una espectacular haca blanca que tenia.

Mariano, mon pare, fou un personatge carismàtic en la seua època. Era un entusiasta apassionat de la música i la poesia. El coneixien com el trobador de la cítara perquè reci­tava els poemes que ell componia acompanyat de l’esmentat instrument. Per si algú dels assistents no ho sap, la cítara és un instrument de fusta amb vint cordes o més, que se sub­jecta entre les cuixes, com una lira. No sé què es va fer d’ella, perquè quan mon pare morí no la vaig trobar a la casa del carrer de Sant Miquel. S’hi degué trencar de tant de tocar-la.

Va escriure un joguet còmic titulat El maestro barbero, que no arribà a publicar-se. Fou coetani de Josep Bernat i Baldoví, però no estic en condicions de concretar el tipus de relació que mantingueren entre ells.

Mon pare morí, als quaranta-nou anys, en l’epidèmia de còlera que patirem en 1865. No cal que us recorde que vivim en un medi natural molt insalubre. A més del paludis­me i les febres tercianes, malalties pròpies de les zones amb aigües estancades i pantanoses, els suecans hem sofert uns quants episodis epidèmics de còlera que han colpit greu­ment la nostra població. Les que causaren més defuncions foren les dels anys 1835, 1854 (quan moriren 484 persones), 1855, 1865 (en moriren 379) i 1885 (en moriren 186). A més dels habitants de Sueca, també les sofrien els forasters que venien a la plantada i recol·lecció de l’arròs. La premsa valenciana està pronosticant que, possiblement enguany, en patirem una altra. Déu no ho vulga.

Jo, de xicotet, aní a l’escola pública de Miguel Rosanes, un mestre savi i decidit que li posaren moltes travetes per a exercir la docència a Sueca. En certa manera fou un visionari: va ser un dels primers publicistes dels efectes positius que su­posaria la implantació del Sistema Mètric Decimal a Espanya.

A més de Rosanes, he conegut mestres que han deixat una magnífica empremta en la docència suecana, com Pla­tón Oltra, Pio Múñoz i la seua dona Agustina Porcú, els ger­mans Máximo i Juana Padilla Mera o el director de l’Insti­tut Lliure de Segon Ensenyament creat per l’Ajuntament de Sueca l’any 1872, Agustín Nofrarias. Alumnes seus van ser els catedràtics Miguel Marzal, Simón Vila i José Fuset, però també Emilio Carrasquer, Bernat Aliño i el filòleg de Culle­ra José Alemany Bolufer.

Soc de la quinta de l’any 1867. Em va tocar en sort fer el servei militar, però al·leguí palpitacions al cor. Després d’un parell de recursos, definitivament em van declarar inútil.

L’11 d’agost de 1869, amb vint-i-tres anys acabats de fer, vaig cometre un pecat de joventut. Amb el meu germà Mariano formí part d’una partida carlina comandada per José Silvestre, però a l’endemà ens vam rendir a l’alcalde d’Albalat. És per això que, acusat de conspiració, vaig estar uns dies empresonat. D’allà vaig eixir gràcies a un indult. N’estic del tot penedit.

Aquest episodi m’ajudà a asseure el cap. Al poc, em casí amb la meua estimada Clara, amb la que he tingut Am­paro (morta al poc de nàixer), Pepet (vingut al mon el 14 d’octubre de 1873, durant la I República), Amparo (1876), Samuel (1878, també morí prompte), Clara (1880), Josefa (1883) i Matilde (1888). Al marge de la meua activitat en el camp de la música, he tingut una ferreteria, una botiga d’ultramarins, he passat comptes al molí de Manuel Royo i, fins i tot, durant un parell d’anys he segut administrador de la recaptació dels arbitris municipals.

Heretí de mon pare l’afició per la poesia i la música. He compost poemes que es publicaren a la revista quinzenal “El Panorama” (1868), com el sonet titulat “La canción de un desgraciado”. Darrerament, al setmanari “La Opinón de Sueca” (1896), m’han tret les composicions “A un artista”, “Los críticos”, “Al immortal poeta D. Chusep Bernat Baldoví”... També vaig col·laborar, amb pseudònim, en el setmanari “La Chicharra” (1868-1869), que va promoure Francisco Peris Mencheta. Formí part de la colla d’amics que va fundar la So­ciedad Científica, Artística y Literaria de Sueca en l’any 1889, però, que jo recorde, l’única acció efectiva va ser la proposta a l’Ajuntament de crear el càrrec honorífic de cronista oficial de Sueca, que li van concedir a Gordiano Ribera Marqués.

La meua vida s’ha mogut al voltant de la música. He si­gut mestre, director de banda, d’orquestra i de capella, com­positor i gestor teatral.

De jove vaig voler ser cantant d’òpera. El meu instrument favorit és el violí. Vaig tindre com a mestre de música José Silvestre. A ell dediquí el joguet teatral Un boticari per terra, escrit l’any 1874, perquè el considere com el meu segon pare.

José Silvestre Tortajada, també d’ideologia carlina, de caràcter extravertit, fou un altre animador musical del se­gon terç del segle xix: organista de Sant Pere, mestre ma­jor d’una banda militar i director d’una capella de música. Compongué, entre altres creacions per al culte religiós, la música dels gojos a la Mare de Déu de Sales, amb lletra de Bernat i Baldoví. Va ser director de la banda de la Sociedad Filarmónica de Sueca. En una data que no recorde, fugí de Sueca per a unir-se a les tropes carlines. Silvestre morí l’any 1882, a Alzira.

Jo he compost més de cinquanta obres musicals de tota classe: vocals per a música religiosa i instrumentals, aquestes especialment per a banda, com el pas-doble “Los calumni­adores” i les masurques “Víctima de la calumnia” i “Efectos de la calumnia”. Però la meua composició favorita és la dels gojos a Sant Pasqual Bailón del Perelló. La lletra és de Mi­guel Ángel Ribera Cebolla. Els vam escriure amb motiu de la inauguració de l’ermita d’aquell lloc, celebrada l’any 1898.

Quan em casí compaginava la professió de botiguer amb l’ensenyament de solfeig, violí i guitarra, en una acadèmia privada que tenia a ma casa. L’acadèmia la tanquí quan en 1881 m’agafaren per a donar classes de música a l’Insti­tut Lliure de Segon Ensenyament de Sueca. Va ser en l’any 1883 quan l’Ajuntament suecà m’anomenà director de l’es­cola municipal de música, amb l’haver de mil pessetes anu­als. Primer, l’escola estava a ma casa i després passà als Por­xets, però l’alegria em durà molt poc, perquè al cap de dos anys la Corporació local la va tancar, segons em digueren, pel reduït nombre d’alumnes que assistien, però jo us puc assegurar que va ser per la mania que em tenien alguns re­gidors del consistori.

Per cert, en aquesta escola la millor alumna que vaig tin­dre fou Maria Dolores Vendrell, que ara acaba de triomfar a l’Scala de Milano i al Teatro Real de Madrid. M’agradaria tindre una fotografia d’ella, però mai no l’he aconseguida.

Amb tot i això, més enllà de la docència, la meua afició bàsica, la que he dedicat més temps, ha sigut la banda de música.

Les agrupacions musicals, moltes vegades de manera in­termitent, sempre han existit a Sueca. Per exemple, tres anys abans de nàixer jo, es va crear una banda dirigida pel mestre de música Manuel Ruiz.

Durant les dècades centrals del segle xix, Sueca tingué dos capelles de música, dirigides, respectivament, per Pedro Na­varro i José Matoses, i dos bandes militars, la del llanterner Antonio Porta, i la del barber Ignacio Estrugo, però hi havia tanta rivalitat entre elles que en algun moment van arribar a les mans. Fou en l’any 1852 que, a causa dels continus alter­cats que trencaven l’ordre i la tranquil·litat pública, l’alcalde ordenà la dissolució d’ambdues i la immediata reunificació en una sola agrupació vocal i una banda militar. No ho va aconseguir i, durant un temps, les coses continuaren igual.

Les bandes de música participem en qualsevol acte des­tacat que es faça a la població, no només en les festes ma­jors de la Mare de Déu de Sales i Sants de la Pedra. Toquem en cercaviles, desfilades, serenates, accions de gràcies per la desaparició del còlera, reben les personalitats que arriben a l’estació, acompanyem lliurament de premis, homenatges i inauguracions... ¡Ah!, també muntem comparses per al nos­tre famós Carnestoltes.

Quan l’Ajuntament disposa de pressupost contracta les agrupacions musicals més importants perquè actuen en les festes majors. La Música Primitiva de Xàtiva, les bandes dels regiments de Tetuán, Mallorca i Guadalajara, i l’orquestra del mestre Salvador Giner han vingut en diverses ocasions. També ha tocat moltes vegades la banda de Riola.

L’any 1872 vaig ser director de la banda i orquestra de la Sociedad Filarmónica, un col·lectiu musical que abans ha­vien encapçalat Antonio Porta i José Silvestre. Després vaig fundar la Banda de la Vila, també coneguda com Música de Sueca. Assagem al sequer del molí de Royo.

La meua banda era l’única que hi havia a la nostra loca­litat. Sempre tocavem de manera gratuïta. Durant les festes majors de 1890, després d’haver estat ajornades a novem­bre per una epidèmia de còlera, la meua banda participà en ¡dihuit actes! L’any 1893 vaig signar un contracte amb l’Ajuntament per a donar vint serenates i actuar en les fes­tivitats tradicionals a canvi de set-centes cinquanta pessetes anuals. El contracte va estar en vigor durant cinc anys, per­què el 1898, Juan Silvestre Ferragut i jo partirem palletes, i ell aprofità per a fundar la Societat Musical La Artística. Em cabregí molt. Jo havia sigut el seu tutor i padrí de boda.

Va ser aleshores, en el mateix any 1898, quan l’Ajunta­ment negà una subvenció a la banda recentment creada per Juan Silvestre. Per una queixa seua, la corporació suecana res­cindí el contracte amb la meua agrupació. A partir d’aquest succés, la participació en els actes festius es repartixen entre les dues bandes. La Artística vestix uniforme blau amb detalls en blanc. El vestuari de la meua banda és més bonic: portem jaqueta i gorres blanques, el pantaló és negre.

Encara que no ens parlem, li dedicaré unes paraules. Juan Silvestre Ferragut és fill de José Silvestre Tortajada i, com ell, té ideologia carlista. Estudià a l’Institut de Segon Ensenya­ment de Sueca. Fou organista de Sant Pere, com son pare. Tocava el piano a l’Ateneo Sueco del Socorro. Ara dirigix un quintet de música de cambra, que actua en domicilis pri­vats. Ha fet l’himne de l’Asil de l’Encarnació, amb lletra de la mare superiora sor María Teresa Vergara Caruana, a més de valsos, compassos i pas-dobles.

En contra de la voluntat de Clara, la meua dona, jo tam­bé he sigut gerent d’espais teatrals. Sense que ella ho sàpia, tinc en projecte obrir-ne un a Sueca, però em falta trobar un lloc adequat i algú que em finance.

Els espais teatrals a Sueca han segut de segon ordre i, a pesar de les expectatives, sempre, sempre, han resultat deficita­ris. Per exemple, la temporada de l’any 1896 va estar ruïnosa.

Durant el segle xviii solament tenim constància d’algu­nes representacions teatrals religioses a les portes del convent franciscà de Nostra Senyora de Sales, on potser es degué re­presentar alguna vegada l’obreta del notari Tomás Cerrillo, Fruto cogido labrando, y hallago mas portentoso, N.ª S.ª de Sales de la Villa de Sueca.

Durant el segle xix, abans d’obrir-se el teatre de Baix dels Porxets l’any 1845, mon pare em deia que, de manera ocasional, s’organitzaven espectacles populars al sequer de la Casa de la Senyoria, el casal de Tarazona al carrer Mare de Déu i a l’atzucac del carrer Cullera. L’autoritat governativa els consentia sempre que foren a títol benèfic, igual que passava amb les tirades, les vaquetes, les rifes, etcètera.

Per iniciativa dels majordoms de l’Hospital de Sueca, l’any 1845 es va inaugurar el teatre de Baix dels Porxets, com aca­be de dir. Allà, en aquest mateix any, Josep Bernat i Baldoví va estrenar Un ensayo fet en regla. Els majordoms programa­ven sainets, espectacles de màgia, exercicis gimnàstics... Però prompte fou deficitari i cessà l’activitat que s’hi programava regularment. En aquest espai vaig estrenar el meu joguet Un boticari per terra. Ocorregué l’any 1878, quan jo, en aque­lla època, m’encarreguí de muntar algunes activitats teatrals.

A la fi de la dècada dels anys setanta, un grup de rics pro­pietaris de la localitat creà una societat amb la finalitat única de construir un teatre al carrer de Sant Josep, però no arribà a rams de beneir per problemes administratius i de finançament.

El projecte escenogràfic que sí que es va materialitzar fou el del Casino Agrícola Proteccionista, quan en el mes de novembre de l’any 1882 s’inaugurà el teatre de la Paz, al carrer Sant Cristófol. Tenia una capacitat per a uns set-cents espectadors. Començà a funcionar amb unes instal·lacions bàsiques que, a poc a poc, anaren millorant-se. Allà es pro­gramen sarsueles, sobretot; però també comèdies en castellà, sainets en valencià, concerts d’orquestres, funcions de circ, varietats, mítings polítics, etc. Al principi, aquest teatre fun­cionà relativament bé, però els preus baixos de l’arròs i les fallides de la llavor provocaren que les empreses arrendatàri­es sempre acaben amb pèrdues, sobretot en l’última dècada.

Jo mateix vaig gestionar, en lloguer, el teatre de la Paz, durant algunes temporades dels anys huitanta, però quasi sempre amb balanços econòmics negatius. En l’actualitat, com us he dit, estic buscant un espai cèntric i recursos eco­nòmics per a construir un nou teatre que reunisca unes con­dicions que no tenen el del Casino Agrícola Proteccionista ni, per descomptat, el de Baix dels Porxets.

A més dels efectes de les guerres carlines i de les succes­sives epidèmies de còlera que adés m’he referit, als suecans de la meua generació ens ha tocat viure temps complicats.

La climatologia de la segona meitat del segle xix no ens ha resultat benigna. No ens ha deixat alenar. Hem patit greus sequeres, com la de 1851, quan a causa del litigi entre Culle­ra i Sueca per la preferència de l’ús de l’aigua del Xúquer, va entrar a la nostra població un destacament de soldats, i estant formats a la plaça Major, un descabestrat cridà “¡Fora tropa!”. Aleshores, els soldats van obrir foc ocasionant tres morts i un grapat de ferits. Hem tingut fortes pluges i devastadores ri­uades, com la de Sant Carles en l’any 1864... A més a més, sovint ens ha pedregat i nevat. Encara m’aborrone en recor­dar-ho: mireu si va fer fred el 18 de gener de 1891 que es van congelar les aigües de l’Albufera i part del pantà del Perelló.

Els vint últims anys del segle estan sent, socialment, massa convulsos. En la dècada dels huitanta hi hagué grans mani­festacions. Primer, contra l’impost de consums, una ocasió en que s’arribaren a abocar pels carrers principals l’oli i la sal intervinguts. Després, pels continus enviaments de soldats a Cuba. En l’última dècada, hi ha un gran malestar per les con­tínues fallides de la llavor de l’arròs, pels preus baixos de la gramínia i per l’elevat cost dels articles de primera necessitat.

I si em pregunten per la política local, només diré que, en els cinquanta-tres anys que tinc, han hagut ¡¡¡quaranta-huit canvis d’alcaldia!!! Sí, heu oït bé, quaranta-huit canvis d’alcal­dia i, tal vegada, me’n deixe algun. Però també us diré que, a pesar de tot, a Sueca s’han aconseguit millores importants com, per exemple, el primer pla urbanístic fet pel mestre d’obres Fulgencio Vercher, l’adoquinat dels carrers, l’obertura del rentador públic de roba, l’obertura de l’asil d’ancians, el trasllat del cementeri a la partida de la Raconada, l’inici de l’il·luminació elèctrica dels carrers...

Les grans despeses de l’Ajuntament en aquesta segona meitat de segle xix han estat la configuració i el manteniment de l’assut i el cordó del riu, els plets amb Cullera pels drets de l’aigua del Xúquer i pel rescat dels drets que ostentava el Senyoriu, la construcció de les muralles i la pavimentació dels carrers i places de la vila, ara ciutat a partir de 1899.

Em queda per contar-vos moltes coses més, però com que s’ha fet tard i l’oratge amenaça pluja, ací acabe el parlament. Abans d’entrar a casa, me n’aniré a l’estació del ferrocarril, a veure què ha passat amb el barret de la meua cosina. De­sitgeu-me sort.

Gràcies per haver vingut.

Bona nit.